Si no volem ser l’última comunitat, hem de tornar a ser com la primera (Ac 4,32-35 / Jn 20,19-31)
El llibre dels Fets ens explica amb poques línies allò que cridava l’atenció de la primera comunitat cristiana i que va fer que la fe es difongués tan de pressa.
Tenien un sol cor i una sola ànima. Encara que no es coneguessin entre ells, perquè ja eren una multitud, encara que els vincles humans fossin febles, hi havia un vincle espiritual que els feia sentir tots plegats com germans de cor. Tots s’alegraven amb cada alegria i patien amb cada pena que afectés algú d’entre ells.
Confirmaven el testimoni de la resurrecció amb el poder d’obrar grans miracles. Entenent que els miracles no són sempre guaricions inexplicables per la ciència, sinó qualsevol acció humana inexplicable sense el concurs de la fe.
Tenien tots els béns en comú, i entre ells no hi havia ningú que visqués en la indigència. Quan de debò ens sentim germans els uns dels altres, ens surt del cor compartir, i ens trenca el cor veure que algú passa necessitat.
La nostra Església, les nostres parròquies i comunitats seran dignes successores d’aquella primitiva Església i testimonis significatius de la resurrecció en el món d’avui en la mesura en què s’emmirallin en aquest text del llibre dels Fets. No és qüestió de ser més o menys nombrosos, més o menys rics, poderosos o influents. Potser, com aquella primera comunitat, serem pocs i febles. Tant se val.
El que cal és que visquem de debò com a germans, coneixent-nos i estimant-nos els uns als altres. El perfil del cristià que surt de casa per anar a missa el diumenge, combrega i torna a casa encara és majoritari entre nosaltres, però està en vies d’extinció. La fe només es manté viva en el món d’avui si tenim una petita comunitat, un grup on compartir la vida i donar-nos suport mútuament.
El que cal també és que fem miracles, és a dir, opcions en les quals ens juguem la vida i que només s’expliquen des de la fe. Les processons de Setmana Santa, les festes quinquennals i les catifes de Corpus són expressions de tradició, d’identitat, d’art i de devoció, però ningú s’hi juga la vida. Porten feina, però quan s’acaba tothom torna a casa ple de satisfacció. Els miracles de debò són les opcions de vida: consagrar-se al servei de l’Església com a prevere o com a catequista, al servei dels altres com a missioner, al servei de la vida formant una família cristiana, al servei de la justícia, dels pobres, de la pau… Hi ha milions de persones en el món que es juguen la vida pel fet de ser cristians. Preguntem-nos: ¿em jugo la vida, o el meu cristianisme és molt barat?
Ens cal, finalment, viure una solidaritat concreta, que arribi fins a la butxaca i fins al rellotge. Hi ha rics sants i pobres sants. El que no es pot és ser sant sense compartir. Un cristianisme que no afecti la manera com utilitzo els diners i com faig ús del temps no és un cristianisme real.
La primitiva comunitat no era perfecta. Tenien problemes greus. Però era significativa, i tant! Això mateix és el que s’espera de nosaltres. El papa Francesc ens hi està convidant: no amaga els seus propis pecats ni els de l’Església, però ens anima constantment a sortir cap a les perifèries i a viure la joia de l’evangeli.
Jordi Vila Borràs
