Tots tenim una missió (Am 7,12-15 / Mc 6,7-13)
Sembla que la manera “normal” d’anar per la vida hagi de ser per força buscar el propi interès o satisfacció, fins i tot a costa del sacrifici dels altres. Això sí, ho disfressem amb justificacions políticament correctes: “l’empresa ha tingut beneficis però cal reduir els llocs de treball per tal de mantenir la competitivitat”, o bé “l’amor s’ha acabat i ens estem fent sofrir, val més que ho deixem”.
Hi ha una altra manera d’anar per la vida que per a molts és forassenyada. Es tracta de dedicar la pròpia vida a un ideal, a una persona, als altres, a Déu. Algú va dir que, com que hem rebut gratuïtament la vida, cal que la donem també de manera gratuïta. Ens sembla irrealitzable perquè va contra el nostre egoisme innat, però de fet es tracta de la manera més noble i més digna de viure.
Els cristians creiem que Déu, a més d’haver-nos donat la vida gratuïtament, ens ha donat una missió, una tasca a complir. A primera vista això sembla una càrrega: per què no ens ha deixat lliures de fer el que vulguem? Però de fet en el compliment de la nostra missió trobem la felicitat que tant desitgem i busquem pels camins errats de la recerca del propi jo.
És el que li passava al pobre Amós. Ell, pastor i pagès del país del sud, enviat a profetitzar al temple del país del nord. Quan el sacerdot Amasies li diu que fa nosa i que se’n torni amb els seus, Amós no té més remei que respondre que ell no s’està allà per gust sinó per complir la voluntat de Déu.
Una cosa semblant deurien pensar els deixebles que Jesús va enviar de dos en dos a predicar, curar malalts i treure dimonis. Bé podien haver-li dit: no tenim estudis, no som metges ni sabem fer miracles, i els dimonis ens fan por… però, si ho dius tu, no tenim més remei que anar-hi. Això sí, almenys els envia de dos en dos, potser perquè en descobrir la força divina que obra per mitjà d’ells no s’enorgulleixin i es creguin superiors als altres.
Tots els cristians hem estat cridats i enviats des del baptisme i la confirmació per ser deixebles i testimonis de Jesús enmig del món. I cada missa acaba amb una paraula d’enviament: “aneu-vos-en en pau”. Tant de bo que visquem veritablement les nostres vides buscant i duent a terme la missió que Déu ens encomana, en comptes d’engreixar el propi desig i buscar justificacions al nostre egoisme.
Jordi Vila Borràs
