La bellesa d’una dona senzilla (Ap 11,19a;12,1-6a.10 / Lc 1,39-56)
Avui la primera lectura va de signes celestials. Tres, concretament. En primer lloc, l’arca de l’aliança, símbol de la presència de Déu. No intervé en l’acció, però és esmentada en primer lloc com presidint-ho tot.
Després, dos signes contraposats. Una dona amb l’aparença més bella i resplendent que puguem imaginar: el sol per vestit, la lluna sota els peus i dotze estrelles per corona. I un drac rogenc amb set caps i deu banyes, símbol de força bruta i poder al servei del mal.
El drac té un gran poder destructor sobre el món, i amenaça també de devorar el fill que la dona ha de donar a llum. Però el fill, que ha de governar les nacions, és endut cap a Déu, i la dona és preservada al desert, tot esperant l’hora de la victòria definitiva del nostre Déu.
En el llenguatge críptic de l’Apocalipsi, la dona representa l’Església. Tot i que no ha seguit encara els passos del Fill cap al cel i es veu sotmesa a les amenaces del mal que hi ha en el món, Déu la manté protegida en el camí del desert, fent via cap a la terra promesa.
Ben aviat, però, els cristians vam veure també en aquesta dona la figura de Maria, la dona plena de bellesa, la mare que engendra el Fill que venç el mal.
És important que sapiguem associar el llenguatge grandiloqüent de l’Apocalipsi amb la senzillesa casolana de la Maria de l’evangeli. La dona que avui contemplem ja glorificada al costat del seu Fill, vencedor del mal i de la mort, és la mateixa noia de poble que va anar corrents, plena d’il·lusió i de disponibilitat, a socórrer la seva parenta Elisabet en els treballs de l’embaràs. És la dona humil que se sent exalçada pel Déu que derroca els poderosos del soli.
La festa d’avui ens omple d’esperança. Ens convida a albirar el dia en què també les nostres existències humils seran glorificades i podrem gaudir de la presència de Déu en el seu Regne.
Jordi Vila Borràs
