L’important és qui serveix (Is 53,10-11 / Mc 10,35-45)
Hi ha esportistes que estan fets d’una pasta especial. Em refereixo a la gran majoria d’alpinistes i escaladors, i a molts atletes i nedadors. La seva gran aspiració no és competir contra els altres sinó amb ells mateixos. Superar els propis límits, batre la marca personal. Per això, encara que no tinguin opcions de medalla, no es deixen anar i continuen lluitant.
També els bons estudiants fan el mateix. No estudien per aprovar, és a dir, per superar el llistó, o per ser millors que els altres, sinó per millorar els seus coneixements i habilitats.
A la majoria ens passa com als apòstols. Volem destacar sobre els altres, volem dirigir, tenir l’última paraula, manar, ser reconeguts… Volem tenir èxit, ser el centre de totes les mirades i totes les atencions. No tenim prou esperit atlètic.
Jesús fa realitat en la pròpia carn el que ja profetitzava Isaïes segles abans: el més important és el qui està disposat a servir tothom, la vida més plena i més fecunda és la del qui la perd pels altres. Sacrificar-se, sofrir per amor, té sentit, val la pena. Encara més: és l’únic camí perquè el projecte de Déu per al món, que és un projecte de vida i de felicitat, arribi a bon terme.
Aquesta lliçó és molt difícil d’entendre entre nosaltres, que vivim en un món hedonista i individualista, on la meta principal sembla que és la satisfacció pròpia, el culte a l’ego. Però si obrim els ulls i mirem al voltant i també al nostre interior, és fàcil adonar-nos que no anem per bon camí. Mentrestant, les paraules de l’evangeli continuen esperant, amb paciència, que algun dia ens les prenguem seriosament i ens adonem de la seva saviesa: «qui vulgui ser important, ha de ser el vostre servidor».
Jordi Vila Borràs
