El nen i la figuera (Dn 12,1-3 / Mc 13,24-32)
Hi havia una vegada un pagès que tenia una figuera. El pagès va tenir un fill. Un dia de tardor l’infant es va adonar que no quedava cap figa penjant de l’arbre (i tantes que n’hi havia a l’estiu, i tan bones que eren!) i que les fulles anaven assecant-se i caient per terra. El nen va anar corrents a buscar el pare, que estava plegant olives: “pare, la figuera s’està morint!” El pare va somriure i li va explicar el cicle natural de les estacions. I l’infant va marxar tranquil, confiant que l’any que ve, per primavera, la figuera trauria nous brots.
Tant la primera lectura com l’evangeli ens parlen de tribulacions. Són profecies que, per desgràcia, no fallen mai: no hi ha dia sense catàstrofe aèria, guerra o atemptat, naufragi, epidèmia, terratrèmol, episodi de violència domèstica, accidents a les carreteres… Però Jesús no posa l’accent en la part negativa. El seu missatge és que cal conservar la pau i l’esperança, perquè tot el món passarà però les seves paraules no passaran. Ell té la darrera paraula, i és una paraula de vida i no de mort, de salvació i no de condemna.
Per això no cal atabalar-se ni patir més del compte. No hem d’escoltar els profetes de calamitats ni els endevinaires del futur. Tots són uns farsants que s’aprofiten de la credulitat de la gent. Ja se sap, que quan deixem de creure en el Déu veritable correm el risc d’acabar creient-nos qualsevol ximpleria. Només el Pare del cel té davant dels ulls el passat, el present i el futur. Nosaltres no hem d’especular amb el que no sabem. Això sí, podem viure amb la confiança del pagès que, en veure com cauen les fulles de la figuera, ja endevina els nous brots, promeses de vida.
Jordi Vila Borràs
