Rastres de Josep (Lc 2,41-51a)
Aquest any que la solemnitat de sant Josep precedeix només d’un dia l’inici de la Setmana Santa, se m’acut preguntar-me quin rastre de sant Josep podem trobar en el capteniment de Jesús durant la Passió.
Sabem prou que la manera de ser i de comportar-se dels nostres pares ens afaiçona la nostra manera de situar-nos i d’actuar en la vida. Sense pensar-ho, sovint quan som adults imitem allò que vam veure fer als nostres pares quan érem infants.
Intueixo dos rastres de Josep en la Passió de Jesús. Un, el silenci. Davant del poble que l’acusa i de les autoritats que l’interroguen, Jesús manté un silenci serè, pacífic i contingut. Enfront de la cridòria i de les pressions, Jesús calla amb mansuetud i amb domini de si mateix. Ni s’ensorra ni es rebel·la. Com a Fill de Déu, sabia que calia actuar així, però també sabia que era possible fer-ho perquè ho havia vist realitzat en Josep, l’home just, silenciós i pacífic.
L’altre, la disponibilitat a la voluntat de Déu fins als límits de l’absurd. Ens resulta difícil entendre l’agonia, la lluita interior, el sofriment no sols físic sinó també moral que va dur Jesús a identificar-se amb aquell salm: “Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat?” No fóra gens estrany que, en les hores de pregària a Guet-semaní, hagués passat per la memòria de Jesús el record de Josep, disponible al pla de Déu fins més enllà del que podia entendre. Potser això el va ajudar a prendre aquella decisió suprema: que no es faci el que jo vull, sinó el que tu vols.
Jordi Vila Borràs
