Viure en Pentecosta (Jn 20,19-23)
L’escena de la vinguda de l’Esperit Sant sobre els deixebles el dia de Pentecosta ens podria dur a una interpretació errònia deguda a una manca de coneixements bíblics. Podríem pensar que la irrupció de l’Esperit sobre els deixebles va ser un fet únic en la història, com ho ha estat la resurrecció de Jesús. En realitat, el llibre dels Fets ens narra altres pentecostes semblants a la que hem llegit avui, fins al punt que l’Esperit Sant s’erigeix en l’autèntic protagonista del llibre, que anima i inspira l’acció evangelitzadora dels diversos personatges que hi van apareixent: Pere, Felip, Esteve, Bernabé, Saule…
En general els cristians parlem molt poc de l’Esperit Sant, llevat dels carismàtics i pentecostals. M’imagino que molts cristians corrents podrien dir, més o menys, que procuren anar vivint segons el que els dicten els manaments de Déu i la seva consciència, i que només en alguna situació de gran confusió se’ls ha acudit demanar llum a l’Esperit Sant. Altres potser diran que l’Esperit Sant és allò que es rep en el sagrament de la confirmació i que ara mateix sembla que no té gaire força, atès que la majoria de joves que es confirmen poden passar anys sense entrar en una església. D’altra banda, els pentecostals i carismàtics associen l’Esperit Sant a pràctiques d’imposició de mans, oracions de sanació i experiències d’èxtasi que provoquen desconfiança o rebuig en els que no som d’aquest estil.
De fet, l’Esperit Sant és omnipresent en l’univers des del primer moment de la seva existència. Sense ell no hi ha vida, sense ell no hi ha amor. Sense ell no existirien els verbs escoltar, respectar, confiar, agrair, compartir, acompanyar, perdonar. És present en tots nosaltres, però, com que és Esperit d’Amor, mai no ens força, sempre respecta la nostra llibertat amb paciència infinita. Ara bé, cada cop que ens decidim a fer el bé, a complir els manaments, és a dir, el projecte de Déu per al món, cada cop que escoltem el més íntim de la nostra consciència, és ell qui obra en nosaltres, és ell qui ens inspira.
Pregar l’Esperit, deixar-nos portar pel seu impuls, ens fa cada cop més oberts, més lliures, més savis, més compassius. Ens tanquem a l’Esperit quan ens deixem arrossegar per les passions, la por, l’egoisme, l’interès. L’Esperit, en canvi, no ens arrossega, sinó que ens impulsa desplegant en nosaltres les potencialitats que Déu ens ha donat. L’Esperit ens enlaira perquè puguem arribar a ser el que ja som en el pensament de Déu.
Jordi Vila Borràs
