Sintonia amb el Misteri (Jn 16,12-15)
Segur que tots hem fet l’experiència, algun cop a la vida, d’enamorar-nos o d’afeccionar-nos a una persona. De cop i volta, descobrim algú amb qui tenim una sensació de sintonia, de coincidència en els sentiments, de comunicació sense paraules, algú de qui el contacte ens fa sentir més plens, més vius. Al mateix temps, però, ens embolcalla com una sensació de misteri: intuïm que encara ens queda molt per conèixer d’aquella persona, i desitgem aprofundir-hi. Créixer en l’amistat, en l’amor, en la comunió amb ell o ella esdevé una tasca important en la nostra vida.
Aquesta és la sensació que em produeix la festa de la Santíssima Trinitat. Des de Nadal fins a Pentecosta hem contemplat els misteris centrals de la història de la salvació: l’encarnació del Fill de Déu, la mort, la resurrecció, l’efusió de l’Esperit… Hem descobert un Déu que ens ve a buscar, que s’entrega per nosaltres, que se’ns comunica. Un Déu enamorat, un Déu afeccionat a les seves criatures. I això desvetlla també en nosaltres un enamorament, un desig de correspondre a tantes atencions, a tant de bé immerescut.
Sí, Déu ens ha creat a imatge i semblança d’ell mateix, i això fa possible la sintonia amb ell. I ens ha creat perquè arribem a viure amb ell: per això la comunió no és tan sols possible, sinó necessària per a una felicitat plena. Sense ell, el nostre cor resta sempre insatisfet.
Ara bé, la sintonia i la comunió amb Déu no esvaeixen el misteri. Ell és tan gran que no podem arribar mai a conèixer del tot la profunditat del seu ésser. Hi ha un misteri insondable que fa créixer el desig de conèixer més i més. Hi ha també, però, una revelació: Déu se’ns manifesta, se’ns mostra fins allà on pot arribar la nostra comprensió, i una mica més… Déu se’ns revela com a Trinitat, és a dir, com a comunió d’amor entre tres persones. Per tant, encara que no podem arribar a copsar tot el misteri de Déu, sí que sabem que en ell no hi ha res de fosc, d’amagat, de privat. Déu és tan misteriós i incomprensible precisament perquè el seu amor no té límits, perquè la seva llum no té ombres, perquè en ell no hi ha cap porta tancada, perquè les paraules mort i soledat no formen part del seu vocabulari. Això és el que ens fa distints de Déu, i això és el que ens atreu irremissiblement vers ell.
Jordi Vila Borràs
