Pregueu així (Lc 11,1-13)
Hi ha molta gent que resa, molts més del que ens pensem. Fins i tot si no saben a qui resar, fins i tot si no creuen en Déu, abans de l’examen, de la prova mèdica o de xutar el penalti tenen la necessitat imperiosa d’invocar el de dalt.
Jesús no mana als deixebles que resin més, sinó que resin millor. En aquest sentit és com la mare que ensenya al fill com ha d’agafar els coberts per a menjar, com el mestre que ensenya l’infant a fer anar el llapis, com l’entrenador que ensenya a dominar la pilota. Això és el parenostre. Jesús no ens diu “resa” sinó: quan resis, fes-ho així.
Primer de tot: adreça’t a Déu amb la confiança que un fill té envers el seu pare. Pregar Déu no és invocar forces ocultes: això és màgia. No és practicar rituals per aplacar la seva ira: això és superstició.
El nostre primer desig en pregar ha de ser que sigui honorat el nom de Déu, és a dir, que Déu sigui conegut i estimat per mi mateix i per tothom. Conèixer i estimar Déu és la millor vacuna contra els falsos déus que ens poden amargar la vida i contra la desorientació que ens porta a viure sense sentit.
Hem de demanar que vingui el seu Regne, és a dir, que el pla salvador de Déu es compleixi en el nostre món. Els nostres petits plans no tenen cap importància al costat de tot el que Déu ens té preparat.
Demanem el nostre pa de cada dia. D’aquesta manera reconeixem que tot el que tenim ens ve de Déu. En demanar el de cada dia, no el d’un any o el de tota la vida, allunyem de nosaltres l’ambició insaciable, que és l’origen de tota injustícia i rivalitat. Si vivim en harmonia amb Déu, ell sempre ens proveirà del que necessitem.
Demanem el perdó de Déu i ens comprometem a perdonar. És a dir, ens mirem a nosaltres mateixos amb realisme i reconeixem el nostre pecat: tots sols no ens en sortim, necessitem una i altra vegada que Déu ens torni a posar en el camí correcte. I, en conseqüència, és un deure de justícia que nosaltres també perdonem tal com Déu ens perdona.
I la mirada realista sobre nosaltres ens fa veure també que la nostra feblesa és crònica, que per molts passos endavant que fem sempre podem tornar a caure. I per això demanem a Déu que vetlli perquè no caiguem en la temptació.
Acabat el parenostre, Jesús fa un llarg ensenyament sobre la confiança i la constància que hem de posar en totes les coses que demanem a Déu. Jo ho resumiria així: demaneu a Déu el que vulgueu, ell sempre us escoltarà i mai no us donarà res de dolent. Ara bé, fixem-nos en el final, que és sorprenent: Déu no es compromet a concedir-nos allò que li hem demanat, sinó allò que de debò necessitem: el seu Esperit Sant, és a dir, la presència, la inspiració i la força de Déu en nosaltres.
Jordi Vila Borràs
