No especulis (Lc 13,22-30)
En els anys que vaig fer de professor, recordo que el dia abans dels exàmens de física, química o matemàtiques, sempre hi havia algun alumne que em venia a preguntar: “què et sembla, profe, creus que aprovaré?” Segurament és que moltes vegades necessitaven una paraula d’ànim, però potser algun cop buscaven una excusa per no estudiar: a veure si el professor em diu que no hi tinc res a fer, i així no caldrà que m’esforci! Per això sempre acabava responent el mateix: tu estudia, i com més et preparis més probabilitats tindràs d’aprovar.
La pregunta que fan avui a Jesús em sembla del mateix estil. Per això Jesús no respon a la pregunta sinó que llença un desafiament: corre, esforça’t, mira d’entrar per la porta estreta, és a dir, la de servei, perquè en en el Regne de Déu no hi haurà privilegis ni endolls. No servirà de res que digueu: mira que sóc jueu, mira que sóc de Natzaret i et conec de tota la vida… Perquè en vindran de tot arreu del món i potser us prendran el lloc.
Per tant res de por, però sí esforç i exigència. No hem de témer que Déu ens tanqui la porta del cel als morros, perquè ell ha enviat el seu Fill a donar la vida “per nosaltres i per tots els homes, en remissió dels pecats”, tal com repetim en cada eucaristia. Però Jesús no vol de cap manera que ens adormim o que, pel fet de ser cristians de tota la vida, ens considerem una casta superior als altres. De ben segur que al cel ens trobarem amb un munt de musulmans, budistes, ateus i gent de tota mena, cridats també per Déu a participar del gran banquet de l’amor.
Jordi Vila Borràs
