Créixer en la fe (Lc 17,5-10)
Avui és un dia d’ambient especial perquè donem la benvinguda als infants que reprenen la catequesi infantil i a les seves famílies. Els cristians celebrem cada diumenge com a dia del Senyor i ens congreguem com a comunitat per a celebrar la missa, en què Jesús es fa present entre nosaltres amb la seva paraula i amb el seu Cos i Sang, entregats per nosaltres, que ens són donats com a aliment per al camí i penyora de vida eterna.
Això és qüestió de fe, és clar. Qui ve a missa com un espectador que va a un concert, un míting o una obra de teatre, aviat se’n cansa. Venim a missa a trobar-nos amb Jesús, a deixar que ell inspiri i transformi les nostres vides. Venim perquè tenim fe en Jesús, i venim perquè volem que ell ens doni més fe. Plantar una morera al mar, encara que la fe ho fes possible, no serviria de res, però és una manera de dir que una mica de fe ens obre a possibilitats insospitades, dóna sentit, bellesa i consistència a la vida. La fe no és una doctrina abstracta, sinó una connexió espiritual amb Jesús, i això ens fa viure més plens, més acompanyats i amb més vigor. Venir a missa no és, doncs, el peatge que cal pagar perquè el fill o la filla facin la primera comunió d’aquí a uns mesos, sinó l’oportunitat de madurar una dimensió molt important de les nostres vides.
Tot seguit, amb el llenguatge provocatiu que sol fer servir en les paràboles, Jesús ens diu que davant de Déu som com els servents que tenen un deure a complir. Avui dia no ens atreu gaire parlar de deures, és una paraula que sona a obligació, a esforç que cansa i limita la llibertat. Certament, si una persona no desenvolupa el sentit del deure, si no aprèn a complir amb les seves obligacions i no fa altra cosa que el que li dóna la gana a cada moment, no arribarà enlloc, serà un infeliç i farà infeliços els que es troben al seu voltant.
Però aquest no és el sentit principal de la paràbola de Jesús. Més aviat Jesús ens diu que Déu ens ha posat en aquest món amb una missió. Això és molt important. Tots ens hem trobat alguna vegada en una situació d’impàs. Estem davant de la pantalla del televisor o de l’ordinador i se’n va la llum: i ara què fem? El mestre ens mana que fem un exercici i no sabem començar: i ara què fem? Som a la feina i ningú sap quines són les seves tasques: i ara què fem? La vida de parella o de família no ens satisfà, o sorgeix un conflicte greu: i ara què fem? A vegades anem desorientats, no sabem quin sentit donar a la vida i no trobem motius per a lluitar. Doncs bé, és una gran notícia saber que Déu ens ha posat en el món a cadascú de nosaltres amb una missió, que la vida té sentit i que serem feliços en la mesura que complim allò que Déu espera de nosaltres. Seguir Jesús ens serveix per anar descobrint quin és el nostre lloc en el món i a què hem estat cridats.
Jordi Vila Borràs
