Senyor, no sóc digne (Lc 18,9-14)
Dos homes van al temple a pregar. L’un és fariseu, és a dir, una persona ben formada, piadosa, que procura complir tots els manaments. Va a donar gràcies a Déu per ser tal com és. L’altre és un publicà, un cobrador d’impostos sense escrúpols, segurament corrupte. Avergonyit davant de Déu, implora pietat. Jesús diu que aquest és el que torna perdonat, i l’altre no. El primer pot ser molt bona persona, però no ha pregat de debò: s’ha posat davant d’un mirall i s’ha quedat encantat d’haver-se conegut. No necessita Déu per altra cosa que per rebre els seus aplaudiments.
Amb quin dels dos personatges m’identifico? Amb qui s’identifica la nostra societat en general? Crec que estem molt més a prop del fariseu del que ens pensem. Quan busquem les causes del declivi de la religiositat a casa nostra, podem trobar-ne moltes: que si l’Església té molts defectes, que si els capellans donen mal exemple, que si les misses són avorrides… Concedit! Però crec que el més important és la nostra suficiència davant Déu: no el necessitem! Podem viure lliures i feliços sense ell! Si ens fes falta, prou que el buscaríem, encara que ens costés de trobar-lo!
Hi ha evangelis que ens han de sacsejar per dins o no serveixen de res. Cal que ens preguntem per què anem a missa. ¿Per quedar-nos amb la consciència tranquil·la després d’haver complert amb el deure setmanal envers Déu? ¿Per complir amb les consignes que donem a catequesi fins que la nena o el nen faci la primera i última comunió? ¿Perquè em donin el cromo al final de missa? I jo, com a mossèn? Perquè és la meva feina i em paguen per això?
Ah, si prenguéssim consciència que en cada eucaristia se’ns concedeix de participar misteriosament en un sopar que va succeir fa prop de dos mil anys i que no caduca, en què algú va decidir entregar-se i compartir amb nosaltres el secret de la vida eterna! Amb quin desig i amb quina reverència hauríem de participar en cada eucaristia, no per complir ni pel mossèn ni per la primera comunió, sinó per Jesús i prou. Afegir cap altre motiu per participar en l’eucaristia que no sigui el desig de trobar-nos amb Jesús és una manca de respecte terrible, com aquell que es casa amb algú per diners, per papers o per qualsevol altre interès. Jesús se’ns entrega en l’eucaristia, i nosaltres no tenim dret a utilitzar-lo com a mitjà d’obtenir qualsevol altre objectiu.
No buscar cap altre bé que Jesús mateix, i sentir-nos-en indignes, com el publicà de la paràbola. Ser conscients que l’entrega de Jesús per nosaltres no és un dret adquirit, sinó un regal immerescut. Preguntar-nos si hem de fer alguna cosa per preparar-nos a rebre’l adequadament. ¿Quant temps fa que no demanem perdó a Déu i ens acostem al sagrament de la penitència? Si hem format una família, ¿hem deixat que Jesús formi part del nostre projecte de vida pel sagrament del matrimoni? ¿Hi ha algun aspecte de la meva vida incompatible amb el seguiment de Jesús? Sí, hi ha unes condicions que hem de complir per poder acostar-nos a combregar, i no es tracta d’imposicions de l’Església o de restriccions a un presumpte dret a combregar quan em doni la gana, sinó d’assegurar uns mínims de coherència entre la nostra vida real i el fet d’entrar en comunió amb Jesús.
Pensem-hi, ja que ho diem sempre abans de combregar: Senyor, no sóc digne… Ens cal sentir-nos indignes de debò, ens cal experimentar la pobresa d’esperit perquè Jesús pugui venir a omplir-nos amb la seva vida.
Jordi Vila Borràs
