Paraula, pa, sense sostre (Lc 2,1-14)
Diu el pròleg de l’evangeli segons sant Joan que el qui és la Paraula es va fer home i plantà entre nosaltres el seu tabernacle. La Paraula de Déu, viva i eficaç, eterna, veritable i creadora, s’ha fet paraula humana i, com a tal, queda a mercè de si volem tapar-nos les orelles, tergiversar-la, discutir-la o assentir-hi amb el cor obert.
Diu l’evangeli segons sant Lluc que Jesús, acabat de néixer, va ser faixat amb bolquers i posat en una menjadora. Sí, ell és el Pa del cel que ha vingut al món per donar-nos la vida eterna. La menjadora és presagi o metàfora del sentit de la seva vida: una ofrena, un deixar-se menjar. El món és avui dia com una gran superfície comercial on s’exhibeixen tota mena de llaminadures i plats precuinats molt atractius però poc saludables. Som nosaltres els que hem de decidir quin aliment preferim.
Paraula de Déu, Pa de Vida. Així es fa present Jesús entre nosaltres cada cop que ens reunim en el seu nom per escoltar la seva Paraula i celebrar l’Eucaristia. Jesús va néixer fa més de dos mil anys a Betlem, però de poc servirà celebrar aquesta efemèride si no acollim la seva vida enmig nostre, si no ens obrim a la seva Paraula i ens deixem alimentar per la seva vida entregada.
Els pastors van ser els primers en rebre l’anunci del naixement. Vivien a la intempèrie i eren considerats ignorants i impurs. Eren els que més necessitaven la bona notícia. Des del primer instant de la seva vida Jesús va voler ser a prop d’ells: va néixer sense sostre i envoltat d’animals.
Els pessebres tradicionals són tan bonics, amb els paisatges pintorescos d’un món rural que ja no existeix… Avui dia no hi ha estables ni pessebres, i si Jesús hagués nascut en la nostra època segurament Maria i Josep haurien hagut de trobar refugi sota el pont d’una autopista o en un caixer automàtic. Per desgràcia sí que continua havent-hi guerres, Herodes i exèrcits, i no costa gaire d’imaginar que la fugida de la Sagrada Família a Egipte acabés en un camp de refugiats.
Així va néixer Jesús i així vol que el trobem també avui: en la seva Paraula, en l’Eucaristia, entre els pobres i els que pateixen. Aleshores Nadal deixa de ser un record i una bonica tradició i esdevé realitat en nosaltres.
Jordi Vila Borràs
