Font de vida (Jn 4,5-42)
Un estiu fèiem una ruta pel Pirineu de l’Alt Empordà. Caminàvem per la serra de les Alberes sota un sol de justícia. Se’ns havia acabat l’aigua. Anàvem desesperats buscant-ne. Un de nosaltres va veure que al mapa hi havia marcada una font, i encara no sé com s’ho va fer per trobar-la. No arribava a un rajolí d’aigua. Queia gota a gota i havíem d’esperar molta estona per poder-ne beure una mica, i a més era tota plena de brosses. Però era aquella aigua o res.
Jesús també deuria arribar assedegat al pou de Jacob, però el seu desig era sobretot oferir l’aigua viva a aquella samaritana que se’l mirava amb sorpresa i desconfiança. Sí, Jesús és una font de vida que mai no s’esgota. Sembla com si la dona, escarmentada de tantes males experiències, al principi no gosés obrir la boca per tastar aquesta aigua. Respon amb ironia a Jesús, però alguna cosa fa que no defugi la conversa, que aviat es torna personal. S’adona que Jesús la coneix, sap la història tempestuosa dels cinc marits que ha tingut i de l’home amb qui ara conviu, que ni tan sols és marit. I veu que Jesús no la jutja ni la rebutja.
Tot seguit passen a temes religiosos. Aquella dona maltractada per la vida buscava la veritat, i ho feia amb tanta sinceritat que, a diferència de Pilat el dia del judici, aviat s’adona que el Messies, la veritat que ve de Déu, és aquell Jesús que té al davant.
I és així com no pot deixar de córrer a anunciar als del seu poble el que li acaba de passar, i es converteix en la primera apòstol dels samaritans.
Aquesta aigua és la que vam tastar el dia del nostre baptisme, no pas la del pou de Jacob sinó l’aigua viva de Jesús. Obrim la boca i el cor a aquesta font que no deixa mai d’arrosar les nostres vides perquè no restin eixutes. Vencem la desconfiança i els prejudicis, sincerem-nos amb Jesús, i ens passarà el mateix que va passar a la samaritana.
Jordi Vila Borràs
