Llum que obre els ulls (Jn 9,1-41)
Si diumenge passat, en el diàleg amb la samaritana, Jesús se’ns presentava com la font d’aigua viva, avui el veiem com el qui ens obre els ulls a la llum veritable.
Certament, no hi ha cap discapacitat que sigui fruit del pecat o d’un càstig diví. Quan una persona cau malalta, mai de la vida no ens hem de preguntar què deu haver fet perquè li passi això. O, quan veiem que un nen ha nascut amb una discapacitat greu, no hem de sospitar que és el càstig per alguna cosa dolenta que ha passat en aquella família. Pensar així va en contra de la fe cristiana en Déu Pare de bondat, i és una ofensa molt cruel contra persones que estan patint.
Ara bé, en un sentit moral i espiritual sí que podem dir que el pecat ens encega i ens incapacita per obrar el bé. És com quan ens posem ulleres amb vidres d’un color. La llum és filtrada pel vidre i tot ho veiem tenyit. Així mateix, quan l’odi, l’egoisme o qualsevol forma de mal entren en nosaltres, només acabem veient el mal que hi ha al nostre voltant. Ens tornem cecs a tot el que hi ha en el món de veritat, bondat i bellesa. Sospitem de tot i de tothom, i acabem pensant que obrar el mal és la cosa més normal del món, perquè tothom ho fa.
Només Jesús és qui ens pot obrir els ulls per tal de veure la realitat tal com Déu l’ha creada i la continua mirant. Per això és tan important pregar pels altres. Si ens acostumem a pensar en ells com a fills estimats de Déu, es van fonent els nostres prejudicis i aprenem a mirar-los amb amor. Per això és també tan important pregar per nosaltres mateixos, així ens adonem que Déu ens estima i espera de nosaltres coses grans.
Aprendre a mirar amb ulls nets, amb els ulls de Déu, és tot un camí. En recobrar la vista física, el cec reconeix Jesús com l’home que l’ha guarit, però encara no ha capit la seva identitat profunda. És en el segon encontre que Jesús se li revela com el Fill de l’home, i el qui era cec s’obre a la fe i l’adora. També nosaltres podem anar aprofundint tota la vida en la llum de la fe, i ens cal fer-ho, perquè una fe quieta és com una mirada perduda, com els ulls que no arriben a enfocar bé.
Com més clara i plena de llum és la nostra mirada, més contrasta amb les mirades fosques. També el cec de naixement, com Jesús mateix, va haver de patir el rebuig dels que no veien les coses com ells. En comptes de donar glòria a Déu per haver guarit aquell home, s’escandalitzaven perquè ho havia fet en dissabte. Els cristians no hem estat enviats al món a suscitar polèmiques i a portar la contrària a ningú, però la contradicció entre el bé i el mal és inevitable. Tant de bo que, sempre que faci falta, sapiguem ser testimonis serens, lúcids i respectuosos del bé i de la veritat enfront de tantes visions tergiversades de la realitat.
Jordi Vila Borràs
