La confiança que salva (Jn 3,16-18)
A diferència d’altres temps, la nostra època no està gens interessada en especulacions teològiques sobre l’essència divina. Tanmateix, l’afirmació que Déu és Trinitat continua essent un punt fonamental de la nostra fe, i no solament per fidelitat a la tradició que hem rebut de les generacions passades.
Jo no puc creure que Déu és Amor sense creure en Déu Trinitat. Un Déu solitari és l’ésser supremament avorrit, que si crea un món serà per l’interès egoista d’obtenir alguna distracció a costa de les seves criatures. En canvi, un Déu Trinitat és un corrent d’amor infinit que crea el món perquè l’amor és fecund i expansiu per naturalesa.
Ell ens crea del no-res per pura gràcia, sense que nosaltres ho meresquem i sense que ell en tingui cap necessitat. I, perquè el seu amor no té aturador, vol que arribem a participar de la seva vida, del goig del seu amor. El seu propòsit per a nosaltres és tan excels que nosaltres no podríem mai assolir-lo amb les pròpies forces. Fent mal ús de la nostra llibertat, fins i tot moltes vegades hi posem obstacles, que anomenem pecats. Però Déu no es fa enrere i es compromet en el seu projecte fins a extrems insospitats. És el que anomenem història de salvació, que té com a punts culminants l’enviament del Fill, que dona la vida per nosaltres, i de l’Esperit que habita en nosaltres.
Déu no ha enviat el seu Fill al món a condemnar ningú, sinó a salvar-nos gràcies a la fe. Per això diu l’evangelista que qui no creu ja ha estat condemnat. ¿Com pot ser això compatible amb la voluntat salvadora de Déu i amb la seva omnipotència? Jo posaria l’exemple, malauradament tan actual, d’un nàufrag en alta mar. Arriba una embarcació a rescatar-lo i li llança un salvavides. Cal que el nàufrag s’hi aferri, o no hi haurà res a fer. Això és la fe: la voluntat d’aferrar-nos a la salvació que Déu ens ofereix.
Sí, la fe ens salva i la manca de fe ens condemna. D’aquí ve la famosa i polèmica afirmació segons la qual fora de l’Església no hi ha salvació. Això cal que ho entenguem bé o ens convertirem en uns fanàtics i uns inquisidors. Tenim una concepció massa intel·lectual de la fe, que la redueix a l’assentiment a un conjunt de veritats pures i lliures d’error que trobem en el catecisme. Segons això, qui no coneix o no accepta la doctrina catòlica es condemnarà.
La fe que salva no és la doctrina, sinó el gest de confiança que suposa allargar el braç per agafar el salvavides que ens han llançat. Els que hem estat evangelitzats sabem que aquest salvavides és la persona de Jesús, que es fa present en les nostres vides per mitjà de la seva paraula i dels sagraments, i que ja des d’ara ens fa capaços de viure com a homes nous creats de nou a imatge d’ell. Però els que no han estat evangelitzats també tenen a l’abast el mateix salvavides. No saben que es diu Jesús, però s’hi aferren igualment quan opten per viure amb honestedat, rectitud de consciència, generositat i solidaritat. Buscar la veritat i el bé és buscar Déu, i qui busca de fet confia en l’existència d’allò que està buscant.
Jordi Vila Borràs
