Estimar i acollir (Mt 10,37-42)
Voldria començar amb una puntualització. Adonem-nos que Jesús no diu en cap moment que hem de deixar d’estimar els pares o els fills. Això entraria en contradicció amb el manament de l’amor que ell mateix va promulgar. De fet, el que Jesús planteja és un canvi en l’escala de valors. Ens diu que ser deixebles seus afecta tots els aspectes de la nostra vida, no n’hi ha cap que pugui quedar-ne al marge. L’amor a Jesús és totalitzant, ha d’englobar l’amor a la pròpia família i fins i tot l’amor a la pròpia vida. Per això ens diu que, per guanyar-la, hem d’estar disposats a entregar-la. És com anar en bicicleta o saltar d’un trampolí: no ho podem fer sense deixar-nos anar tot fent un acte de confiança i aixecant el peu de terra.
I, quan ho fem, ens adonem que hi sortim guanyant. Que si posem Jesús per damunt de tot aprenem a estimar millor els pares, els fills, la humanitat sencera i nosaltres mateixos. Que hi ha en nosaltres una capacitat insospitada d’estimar desinteressadament, i que això ens fa més feliços. I que ens resulta més fàcil obrir el cor als altres, i que els altres ens obrin el seu.
Potser per això la segona part de l’evangeli d’avui ens parla de l’acolliment. Portar Jesús en el cor és com portar una antena que contínuament busca la connexió amb el Jesús que hi ha en el cor de cada persona. Això ens augmenta la capacitat d’acollir i de ser acollits. Ser cristià vol dir, entre altres coses, estar sempre atent als altres i no considerar-se desvinculat de ningú. Per això Càritas i altres entitats d’Església s’han implicat activament en l’acolliment de refugiats, i per això cal demanar als governs europeus que compleixin amb el deure humanitari d’acollir els que fugen de la guerra i de la fam.
Jordi Vila Borràs
