El bolero de Déu (Lc 1,39-45)
Així com les bones novel·les i les bones pel·lícules fan que ens anem identificant espontàniament amb alguns dels personatges que hi surten, també convé que llegim sovint l’evangeli d’aquesta manera. Aquest és un dels camins pels quals les nostres vides es posen en contacte i sintonitzen amb la de Jesús.
En la visitació de Maria a Elisabet, identifiquem-nos primer amb la mare de Joan. Ella, plena d’emoció, s’adona del contrast entre la joventut, la disponibilitat, la decisió ferma de Maria, i els seus dubtes i la seva edat avançada. Se sent tan poca cosa al costat de la mare de Jesús! «¿Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor vingui a visitar-me?» ¿Qui som nosaltres, pobres criatures, perquè el Déu etern assumeixi la nostra carn humana, pateixi i tasti fins i tot la mort perquè nosaltres tinguem vida?
Hi ha un bolero de Los Panchos que diu «si tú me dices ven, lo dejo todo». És una cançó d’amor apassionat. Si el cantéssim un dia a l’església, la gent diria: quina poca-soltada, aquesta música no és digna de la casa de Déu! Doncs bé, aquest amor forassenyat, que molta gent somia i que pocs arriben a posar en pràctica, és el que Déu ha mostrat per nosaltres en fer-se home. Ens hauríem de torbar, com es va torbar Maria: ¿qui sóc jo perquè Déu m’estimi així?
I amb aquest sentiment de torbació comencem ja a identificar-nos amb Maria. Què tenim en comú amb ella? La fe. Per la fe, ella va acceptar de concebre i tenir cura del Fill de Déu. Aquesta fe la fa objecte de la primera benaurança de l’evangeli: «Feliç tu que has cregut!» També nosaltres, per la fe, som cridats a portar Jesús a aquest món, no pas en la carn de Jesús, però sí en la nostra pròpia carn, que es va convertint en seva a mesura que ens configurem a ell. Aquest és el camí de la veritable felicitat.
Jordi Vila
