No soc jo (Jn 1,6-8.19-28)
Durant un temps, el meu pare era l’encarregat de posar en marxa les noves sucursals del banc en què treballava. En aquells temps, el dia de la inauguració no hi podia faltar l’autoritat religiosa que beneïa el local. Un dia havia de convidar al bisbe d’una petita diòcesi. Va anar al palau episcopal i va trobar la porta tancada. Va trucar i va sortir un home vestit amb roba de treball. Va veure una regadora a prop i va pensar: deu ser el jardiner. Li va dir que volia veure el bisbe i la resposta el va deixar ben sorprès: soc jo mateix.
La nostra manera de vestir diu moltes coses de nosaltres mateixos. Hi ha qui cuida molt la seva imatge i qui es posa la primera cosa que troba a l’armari. Amb la roba que ens posem estem dient “mira que maco que soc”, o “mira que important que soc”, o “m’és igual que em miris”.
Joan es feia mirar perquè anava vestit d’una manera ben original: amb pèl de camell. I sobretot es feia sentir: cridava en el desert, i la gent anava a fer-se batejar. Però no es donava cap importància a ell mateix. Sabia que la seva missió era preparar el camí al qui era a punt de venir. Ell era només el precursor d’algú a qui no era ni tan sols digne de deslligar la corretja del calçat.
Els cristians hem de prendre exemple de Joan Baptista. No som més importants que ningú ni hem de cridar l’atenció per fer coses rares. Però amb tot el nostre ésser hauríem de convidar tothom a conèixer i seguir Jesús. Ell és el nostre guia, el nostre salvador, la vida per al món. Preguntem-nos què podem fer o què podem dir perquè la nostra gent vagi cap a Jesús.
Jordi Vila Borràs
