Viure en gran (Jn 1,35-42)
És ben curiós, això del Dakar. Gent que es gasta un munt de diners, que sap que es fatigarà fins a l’extenuació i que s’arrisca a patir un accident greu per embarcar-se en una cursa duríssima. I, quan acaben, diuen que ja comencen a pensar en el dia que podran tornar-hi. És el gust de l’aventura, el repte de posar-se a prova i veure fins on s’és capaç d’arribar. He de confessar que, encara que de manera més tranquil·la, la meva afecció al Camí de Sant Jaume participa d’aquestes mateixes emocions.
Hi ha moltes menes d’aventures vitals que van més enllà de la competició esportiva. Atrevir-se a emprendre un negoci o a afrontar uns estudis universitaris, comprometre’s a una vida de parella i a formar una família, aquestes són grans aventures que, d’una o altra manera, tots experimentem al llarg de la vida.
És tan important viure amb un propòsit, un objectiu, una il·lusió! I com més gran, millor. No hi ha res més mediocre que la trista comoditat d’anar fent. Val més complicar-se la vida perseguint algun ideal. I com més gran, millor.
Els cristians sempre ho hem entès així. No hi ha personatge bíblic que no compleixi una missió en el pla de Déu. Començant per aquella primera crida universal: creixeu, multipliqueu-vos i domineu la terra. Però és clar que la missió més gran és la que Jesús ha vingut a complir. I per això el millor que ens pot passar és viure prop d’ell.
Quina sort que van tenir aquells deixebles que es van trobar amb Jesús, i quina gran decisió la de fer cas a la seva invitació: veniu i veureu com visc. Els va canviar la vida, tal com indica simbòlicament el canvi de nom de Simó, fill de Joan, des d’aleshores Quefes.
Ser cristià no és complir unes normes i creure una doctrina, sinó viure d’acord amb la crida que Jesús ens fa a cadascú de nosaltres. Trobar-nos amb ell cara a cara i embarcar-nos en la seva aventura. Sí, cada cristià té la seva vocació, el seu camí en la vida. La pregària, el coneixement de les Escriptures, la participació en els sagraments, especialment l’eucaristia, ens ajuden a escoltar i entendre el que Jesús espera de nosaltres, el camí de vida que ens proposa.
Cada tres anys la litúrgia ens proposa de nou les lectures d’avui. Per a mi van ser importants en la meva joventut, van representar una crida forta del Senyor. Va ser el 18 de gener de 1976. Cap al migdia.
Jordi Vila Borràs
