Compassió (Mc 6,30-34)
Hi tenien tot el dret, fins i tot la necessitat. Havien fet un gran esforç. Necessitaven descansar. Tots necessitem trobar un equilibri entre el treball i el descans per viure una vida saludable. Una situació prolongada d’atur té sovint conseqüències nefastes per a la salut mental, i un excés de treball pot ser també molt nociu. Cal reivindicar el dret al treball i el dret al descans. Mirant només el benefici econòmic, semblaria que les empreses més eficients són les que fan el màxim de feina amb el mínim de treballadors. Així es poden guanyar molts diners, però es fa desgraciada molta gent.
Tornem al relat evangèlic. Quan tot era a punt per al recés que Jesús havia preparat per als apòstols, succeeix una emergència inesperada. Una gran gentada els espera. I Jesús se’n compadeix perquè eren com ovelles sense pastor.
La compassió és obrir-se el patiment de l’altre. És allò que ens fa humans o inhumans. Tots som capaços de compadir-nos perquè tots som capaços de comunicar-nos, de sintonitzar els uns amb els altres. Però la ràbia, l’odi, l’egoisme o la supèrbia poden anul·lar la compassió i inhibir la nostra reacció davant la violència, la injustícia i el dolor soferts pels altres. La pèrdua de la capacitat de compadir-nos és un indicador d’alarma de mala salut emocional i espiritual.
No és cristià qui porta la creu penjada al coll com un collaret, ni qui la penja a la paret per fer-ne bandera. És cristià qui té els mateixos sentiments que Jesucrist. I entre aquests sentiments destaca la compassió. ¿No és compassió donar la vida des de la creu per la salvació de la humanitat? És indigne i blasfem fer servir la creu per atiar discursos d’odi o de divisió.
La compassió no és un sentiment exclusiu dels cristians, però nosaltres no podem renunciar-hi mai. No ens hem de deixar enganyar per fal·làcies que desgraciadament circulen cada cop més entre nosaltres. Últimament s’estén un missatge que diu que, en comptes d’ajudar els immigrants, que només venen a portar-nos problemes, hauríem d’ajudar la gent gran que ha aixecat aquest país i que ara malviu de les pensions. També circulen rumors falsos que diuen que els serveis socials i Càritas només ajuden els estrangers i no es cuiden de la gent d’aquí. Sembla mentida que hi hagi cristians que es deixin enredar per aquests discursos, que no volen fer altra cosa que fomentar odi i enfrontar pobres amb pobres. És fals que els diners per ajudar els immigrants hagin de sortir de les pensions de la gent gran. Només caldria acabar amb la corrupció i reduir la despesa militar. És fals també que els immigrants siguin una càrrega per al país. Cadascú pot pensar en la seva feina o en la dels seus fills: ¿de debò creu que el despatxaran per posar en el seu lloc una persona sense papers i amb dificultats per entendre l’idioma? Està comprovat que els immigrants contribueixen a l’enriquiment d’Europa perquè treballen en les feines que la gent d’aquí no vol fer.
I encara que no fos així, encara que vinguessin a complicar-nos la vida, això no ens autoritza a tancar-los la porta. El bon samarità de la paràbola no es va deturar a esbrinar si l’home malferit era una bona persona que mereixia ser ajudada, ni va calcular si li sortiria més a compte atendre’l o passar de llarg.
La manca de compassió és un pecat greu. He parlat sobre els immigrants, però podríem fer una reflexió semblant sobre l’actual situació política. ¿Què hem de fer els cristians en el moment actual? Sobretot, posar-hi humanitat. Tots podem defensar lliurement les postures que considerem més justes, però cal bandejar les actituds d’intolerància, d’odi i de venjança. I aquí encara hi ha molt de camí per recórrer.
Jordi Vila Borràs
