Desafiar els límits (Jn 6,1-15)
Diuen els biblistes que l’evangelista Joan segurament coneixia els evangelis sinòptics i per això es va sentir amb la llibertat de posar en boca de Jesús un llenguatge molt diferent i de fer una relectura d’algunes escenes. Tots els primers cristians, per exemple, coneixien el relat del darrer sopar, quan Jesús va seure a taula amb els deixebles i, prenent el pa i el vi, va instituir l’eucaristia. Per això Joan elideix aquest passatge i, en canvi, incorpora el lavatori dels peus. La frase de Jesús “us he donat exemple perquè vosaltres feu tal com jo us ho he fet” ens remet al manament eucarístic: “feu-ho per celebrar el meu memorial”. Així, celebrar l’eucaristia no és repetir un ritu sinó adherir-nos a allò que Jesús va fer: l’entrega de si mateix en servei a tota la humanitat.
Intueixo que pot passar una cosa semblant amb l’escena joànica de la multiplicació dels pans i els peixos i el sermó de la muntanya que trobem a l’evangeli de Mateu. Totes dues contenen la mateixa frase: Jesús pujà a la muntanya i s’assegué amb els deixebles. Dubto que sigui casualitat, més aviat sembla una picada d’ullet de Joan a Mateu.
A Mateu, Jesús és el mestre que seu per exposar llargament davant els deixebles i la multitud la doctrina que ha vingut a predicar al món, la nova Llei que duu a perfecció la llei antiga dels temps de Moisès. Una llei utòpica i paradoxal, que diu que el camí de la felicitat passa per la pobresa, el plor i la persecució, que cal parar l’altra galta, estimar els enemics, respondre al mal amb el bé, ser perfectes com ho és el Pare del cel. ¿Qui pot complir una llei així? ¿No queda fora de l’abast humà?
També en l’evangeli d’avui Jesús i els deixebles s’enfronten a un repte sobrehumà. ¿On podran comprar pa per alimentar tanta gent? ¿D’on trauran els diners necessaris? La solució és inesperada, sense cap ni peus. Hi ha un noi que té cinc pans d’ordi i dos peixos.
Ara vindria bé aquella fórmula que surt en alguns anuncis: “Aquesta escena ha estat rodada per especialistes, no provi de fer-ho a casa”. La qüestió és que Jesús fa seure tothom damunt l’herba, i Joan torna a fer l’ullet als sinòptics: Jesús pren els pans, diu l’acció de gràcies i els reparteix, com si estiguéssim al darrer sopar: referència evident a l’eucaristia.
Tot plegat em fa pensar que Jesús va passar tota la vida desafiant els límits. Al sermó de la muntanya va promulgar una llei impossible, amb la misèria de cinc pans i dos peixos va alimentar una multitud, oferint-se tot sol en sacrifici a la creu va redimir tot el gènere humà.
Tot ens indica que Jesús té un efecte multiplicador sobre les capacitats humanes. Ell ens fa capaços de superar els límits. Límits que no ens ha imposat Déu sinó que són conseqüència del pecat. El mal moral, la desconfiança mútua, la violència, la misèria o l’esclavitud no han estat creats per Déu. Jesús ha vingut a recrear un món lliure de mal. Un món que dona via lliure a la bondat sense por de ser massa bo, un món en què a ningú li falta res perquè tothom està disposat a compartir, un món que no té por de la mort perquè se sap cridat a participar de la vida divina.
Jordi Vila Borràs
