Fes que hi vegi (Mc 10,46-52)
Sempre m’havia mirat aquest miracle des del punt de vista de Jesús, i la veritat és que no en treia gaire suc. Jesús ha vingut a portar la salvació al món, i per tant és normal que doni la vista al cec. Com a molt, li trobava un sentit simbòlic: la fe en Jesús ens obre els ulls, ens ajuda a captar una dimensió de la vida invisible als que no tenen fe.
Fins que un dia se’m va acudir posar-me en el lloc del cec. ¿Què hi fa a la vora del camí? No s’està pas esperant que passi algú i el curi, sinó que explota la seva ceguesa, aprofita la compassió que provoca en els vianants. No pot fer altra cosa: és una persona dependent i no pot deixar de ser-ho.
Quan s’adona que passa Jesús, alça la veu per reclamar-li una bona almoina. Ho fa amb molta professionalitat, adreçant-se-li amb el títol més honorífic que li ve al pensament: “Fill de David”.
Els deixebles el volen fer callar. No són uns poca-soltes sense cor. És la reacció normal de defensa perquè pensen que el cec vol entabanar Jesús i el distreu de la seva missió, que és anar a Jerusalem a proclamar el nou Regne.
Però Jesús el crida i alguna cosa canvia en el cor del cec. Llança la capa, s’aixeca i, quan Jesús li pregunta què vol, no li demana una almoina sinó que el faci veure. Ja no fa servir el títol altisonant de “fill de David” sinó que li diu “rabuni”, mestre meu. Jesús constata la fe del cec, i ja no li cal fer res més. A l’instant hi veié i el seguia camí enllà.
Aquesta escena em porta a preguntar-me sobre l’actitud amb què m’adreço a Jesús: “fill de David” o “rabuni”? ¿Li demano una almoina o li demano que em curi? És a dir, ¿li demano coses que em sembla que em convenen o estic disposat a deixar que m’obri els ulls i a seguir-lo camí enllà? ¿Vinc a missa perquè al final donen un cromo? ¿Faig la primera comunió pel vestit, les fotos i els regals? Demanem-li tots a Jesús: fes que hi vegi, mestre meu, vull seguir-te camí enllà.
Jordi Vila Borràs
