No va venir a fer el bon minyó (Lc 2,41-52)
La festa que avui celebrem, en el marc del temps de Nadal, ens convida a posar la mirada sobre la realitat de la família, tan important per a tot ésser humà, tant si és creient com si no ho és.
Per a la major part de la humanitat, la família és qui proporciona els vincles afectius més sòlids i estables al llarg de la vida. És el motiu que ens empeny a conviure en l’espai físic d’una casa, que d’aquesta manera es converteix en llar familiar, i a tenir cura els uns dels altres. És la raó que ens porta a prendre moltes decisions posant l’interès comú per davant de la conveniència individual. És el primer lloc on ens hem sentit estimats, el lloc on hem après a dir “tu” i, sobretot, on hem entès que formem part d’un “nosaltres”.
Parlem de família en singular, però no es tracta d’una realitat estàtica. Vam néixer i créixer en una família, formem una o diverses famílies al llarg de la vida i ens sentim vinculats amb les famílies dels fills i dels nets encara que no hi convisquem. La família ha anat canviant de perfil al llarg de la història, i molts pares s’adonen que les famílies que formen els seus fills són molt diferents de la imatge que ells s’havien format. Tanmateix, en un moment de crisi generalitzada de les institucions, la família és la més valorada tant entre la gent gran com entre els més joves.
Jesús va viure en una família humana. Encara que en sabem poca cosa, aquest fet és molt important per als que volem viure com a deixebles de Jesús. La família forma part del projecte diví. Jesús ha experimentat què vol dir ser estimat pels pares, compartir amb ells la vida quotidiana, afrontar la precarietat, la persecució i l’exili. En tota ocasió Jesús vivia en obediència als pares i creixia en gràcia i saviesa. Són poques paraules, sí, però prou inspiradores per a tothom qui vulgui trobar en la família de Jesús, Maria i Josep un model a seguir.
No hem de caure, però, en la mitificació d’una família perfecta que no existeix entre nosaltres. Jesús no va venir al món a ser un bon minyó i complir les expectatives dels seus pares. Avui ens diu l’evangeli que, ja quan tenia dotze anys, va entendre que havia de donar preferència al Pare del cel per davant dels pares de la terra. Uns anys més tard, quan li van dir que la seva mare i els seus germans l’estaven esperant, va respondre que la seva veritable família són els qui escolten la paraula de Déu i la guarden, és a dir, els qui es fan els seus deixebles. Jesús ha vingut a construir una nova família que sí que és perfecta, perquè té com a Pare el Déu del cel i perquè no hi ha cap ésser humà que en sigui exclòs: és la gran família del Regne de Déu.
Jordi Vila Borràs
