Vergonya sana (Lc 18,9-14)
Quan una persona es prepara per a una entrevista de feina, sempre li diuen que ha de mostrar-se segur, tranquil i confiat en les seves capacitats. En escriure el currículum, ha de deixar ben clares les seves fortaleses i amagar les debilitats. Ja sigui en tant que ciutadans, clients o empleats, sabem que sempre hem d’anar alerta per tal de reclamar els nostres drets i evitar que ens enganyin, ens menystinguin o abusin de la nostra bona fe.
Tot això està molt bé i segurament ha de ser així, però no deixa de ser cansat. Per això tots necessitem un lloc on relaxar-nos, on mostrar les nostres febleses i els punts vulnerables sense por de ser rebutjats o ferits, un lloc segur on compartir una intimitat que en altres àmbits seria inadequada. Generalment aquest lloc tan important i sensible és la família, i és per això que ens importa i ens afecta tant tot el que hi succeeix, sigui per a bé o per a mal.
Quan preguem, no ens hem de presentar davant de Déu com si l’haguéssim de seduir: “mira que bo que soc, fes-me planer el camí de la vida i em posaré de part teva, tots dos hi sortirem guanyant…” No hem de fer tampoc de la pregària una reclamació de drets: “jo que compleixo els manaments i em porto bé amb tu i amb tothom, tinc dret a esperar de tu una recompensa en forma de salut, pau i felicitat…”
La nostra pregària ha de ser sempre humil. La veritable humilitat no és afectada, no és una estratègia per mirar de caure-li bé a Déu. És el reconeixement de la nostra realitat més bàsica: som humus, som terra. Tot el que som ho hem rebut de Déu, la vida ens ha estat regalada sense cap mèrit nostre. Per això davant de Déu no hem de reclamar drets sinó que hem d’agrair dons.
La pregària sincera sempre és agraïda, i en els moments més lúcids i autèntics també és vergonyosa. No parlo d’una vergonya malaltissa o de la timidesa que molts sentim quan la gent clava la mirada en nosaltres o hem de parlar en públic. Parlo de la consciència que no estem a l’altura dels dons rebuts, que som estimats molt més del que nosaltres arribarem mai a estimar, que Jesús ha patit i ha mort a la creu per nosaltres pecadors. Als ulls del món podem ser bones persones i tenir un historial impecable. Tanmateix, quan ens posem de debò davant de Déu, sense fer comèdia, no podem fer altra cosa que dir: “Déu meu, sigueu-me propici, que soc un pecador”.
Jordi Vila Borràs
