Fills de la llum (Lc 2,22-40)
Aquests dies es parla del pin parental, és a dir, del dret que poden tenir els pares a vetar l’accés dels seus fills a algunes de les activitats que es fan als centres d’ensenyament. És un tema important i complex, que demana molts matisos, cosa que no estan fent precisament els polítics i opinadors que fan servir l’assumpte com una arma llancívola. I si juguem amb armes acabarem prenent mal.
Un dels aspectes sobre els quals es polemitza és la presumpta propietat dels fills per part dels pares. I aquí és on topem de morros, tant si som de dretes com si som d’esquerres, amb la lliçó d’antropologia que ens dona la festa d’avui.
D’acord amb la Llei de Moisès, els fills primogènits no pertanyien als pares sinó a Déu, i és per això que calia anar al temple a oferir un sacrifici de rescat. Els infants eren substituïts per una víctima animal i així podien tornar a casa amb els pares. Jesús, el primogènit de Maria, va ser presentat al temple per tal de complir aquest precepte, i allí va ser on es va revelar, per mitjà dels ancians Simeó i Anna, l’altíssima missió que Déu li havia encomanat.
És important adonar-nos que Maria i Josep no van anar al temple a presumir sinó a oferir l’infant, i que mai no el van tractar com una propietat sinó com un regal de Déu que ells havien de custodiar fins que estigués en condicions de prendre les regnes de la pròpia vida i complir la seva missió.
Segur que Maria i Josep estimaven Jesús, però no anaven pel món presumint de tenir un fill diví. Mai no van pressionar Jesús perquè fos el que ells havien desitjat ser, sinó que van deixar que fos el que havia de ser segons la voluntat de Déu. Els fills s’estimen tal com són, no cal que siguin la més estudiosa, el més hàbil amb la pilota, el que toca millor el violí o la que té més gràcia ballant. Avui dia hi ha molts mestres i molts entrenadors d’equips infantils tips d’haver de batallar amb pares i mares que sobrevaloren els seus fills, i molts fills que pateixen per la sobrepressió que els imposen els pares. Jugar a futbol o aprendre música pot ser molt divertit, però també pot ser molt angoixant si et van dient que has d’arribar a ser un nou Messi o una nova Rosalia.
Maria i Josep ens donen tota una lliçó d’humanitat i de generositat. Amb el seu gest ens venen a dir que el seu fill no els pertany, sinó que és de Déu, i que serà el que Déu vulgui i no el que ells desitgen.
I això no val només per a Jesús sinó per a cadascú de nosaltres. Tal com diu la carta als hebreus, Jesús s’ha emparentat amb nosaltres, ens ha fet membres de la seva família. També nosaltres, doncs, pertanyem a Déu. I no hi ha res de més alliberador en la vida d’una persona que adonar-se que Déu l’estima com un pare i que li té reservada una missió personal i intransferible: el que anomenem la “vocació”. Des del moment que un es preocupa de dur a terme la seva vocació divina, es despreocupa i s’allibera d’acomplir amb les expectatives que els altres ens carreguen o que nosaltres mateixos ens imposem. Fa molt més feliç complir la voluntat de Déu que la pròpia voluntat, perquè l’amor de Déu és incondicional i no ens jutja segons els criteris humans d’èxit o fracàs. La vida ens canvia quan deixem de preguntar-nos què vull arribar a ser quan sigui gran i ens comencem a plantejar què està fent i què vol fer Déu amb la meva vida.
Jordi Vila Borràs
