Déu ens mira (Mt 5,17-37)
Vivim en un món carregat de lleis i normes, moltes d’elles arbitràries, interessades i fins i tot injustes. Un mateix fet (un referèndum, un acte de culte, una opinió publicada o un contracte comercial) pot ser legal en un país i il·legal en un altre. A conseqüència d’aquesta arbitrarietat, les lleis humanes sempre són discutibles, i els mateixos que les promulguen s’ha de preocupar de fer-les complir aplicant sancions als infractors.
Els creients de qualsevol religió extrapolem fàcilment aquest esquema al món diví. Ens imaginem que Déu un bon dia decideix dictar unes normes d’obligat compliment per a tots els humans i les penes infernals que seran aplicades als pecadors. Podem fer-nos un petit test. Pensem en la frase “Déu ens mira” i fixem-nos de la impressió que ens ha provocat. ¿És una mirada tendra, amorosa i protectora? ¿O és la mirada amenaçadora d’algú que ens vigila i és a punt de castigar-nos?
La llei de Déu no és arbitrària ni interessada. És una llei que té per únic objectiu el nostre bé, és a dir, el nostre ple desenvolupament com a éssers creats per Déu i enfocats vers ell. I és immutable perquè no pot ser d’altra manera, perquè cau pel seu propi pes. Per això en certs àmbits se l’anomena llei natural. I per això no necessita ser acompanyada de sancions penals, perquè, tal com se sol dir, en el mateix pecat es troba la penitència.
És d’aquesta llei natural o divina que parla avui Jesús. Comença dient-nos que ha vingut no pas a abolir-la sinó a perfeccionar-la, és a dir, a revelar-nos de la millor manera possible el camí de vida que Déu ens proposa. I, tot seguit, agafa alguns preceptes de la llei divina revelada a Moisès i els porta fins a l’extrem: no n’hi ha prou amb no matar, sinó que no s’ha d’insultar; no n’hi ha prou de no cometre adulteri, sinó que cal saber controlar el propi desig; no n’hi ha prou de complir les normes legals del divorci, sinó que cal evitar-lo sempre; no n’hi ha prou de complir els juraments, sinó que cal dir sempre la veritat.
La primera reacció davant d’aquests manaments és: aquí Jesús s’ha passat, això és demanar massa. Però cal tenir en compte que, al costat d’aquestes exigències morals, Jesús també es caracteritza per oferir el perdó a tots els pecadors, fins al punt que va acceptar de carregar els nostres pecats a la creu perquè en quedéssim deslliurats. Jesús és tan misericordiós com exigent.
I, vist això, tornem la mirada als manaments de Jesús i adonem-nos de la saviesa divina que inclouen, una saviesa que, tal com diu sant Pau, «no és del món present ni dels dirigents, que estan a punt de ser destituïts, sinó enclosa en el pla que Déu s’ha proposat… perquè sigui la nostra glòria».
Pensem un moment: ¿com seria un món sense insults, sense passions descontrolades, sense trencaments familiars i sense mentides? ¿Millor o pitjor? ¿Quant de dolor no hi ha en el nostre món a causa d’aquests pecats? La llei de Jesús no és, doncs, una amenaça per a la nostra llibertat, sinó l’anunci i la proposta del camí que porta a la veritable felicitat, del camí que ens acosta al Regne de Déu.
Jordi Vila Borràs
