Déu ens sosté (Jn 14,15-21)
Si fem memòria, segur que tots trobarem algun moment de la vida en què hem estat contents i tristos alhora. Això ens passa, per exemple, quan vivim una experiència molt intensa i agradable i de cop i volta ens adonem que s’està acabant. Pot ser el darrer dia de colònies, o el final d’un viatge, o la nostàlgia dels pares que veuen que el temps passa massa de pressa i que els seus fills mai no tornaran a ser aquells nens petits. Hi ha persones que no accepten aquesta llei inexorable de la vida terrenal: cada instant és efímer, el temps fuig. Si ens aferrem al passat, la vida se’ns escapa i quedem desconnectats de la realitat present, aïllats cada cop més en un món de records que es van esvaint.
(Temps de comiat)
Això més o menys deurien experimentar els deixebles, sobretot en el temps que va de Dijous Sant a Pentecosta. L’evangeli que avui hem llegit pertany al discurs de comiat que Jesús els va adreçar en el darrer sopar. El comiat abans de la Passió, no cal dir res més. Però, fins i tot després del diumenge de Pasqua, entre aparició i aparició del Ressuscitat, els deixebles deurien sentir nostàlgia d’aquelles jornades viscudes al costat de Jesús que caminava, predicava i curava. Allò no tornaria a passar, i ells no sabien ben bé com s’ho farien a partir d’ara.
(Enyorança)
¿No ens passen ara coses semblants en la nostra vida cristiana? ¿No enyorem temps passats? Potser aquell temps en què semblava que ser cristià i participar de la vida de l’Església era el que tota persona normal havia de fer, i no teníem, com ara, la sensació que anem a contracorrent i que la gent no ens entén. Potser aquell temps en què ens feia la impressió que hi havia aquell capellà o aquella persona de confiança que podia resoldre tots els nostres dubtes i problemes de consciència. Temps en què érem més ingenus que ara, temps en què era més fàcil confiar…
(Una nova presència)
Desenganyem-nos, la història mai no torna enrere. Però no ens hem de quedar encallats en la nostàlgia. Jesús ens convida a viure una nova presència, més íntima i profunda que la d’abans. Ja no tenim Jesús al costat sinó el seu Esperit en nosaltres. Aparentment quedarem desvalguts, perquè el món no és capaç de veure aquesta nova presència, però el Defensor, l’Esperit de la veritat, ens sostindrà interiorment i no ens deixarà mai. Ja no ens caldrà el consens social ni l’autoritat inapel·lable de ningú per a sentir-nos segurs. La pau i la seguretat ens vindran de l’experiència personal de saber-nos habitats per la presència divina. Ja pot trontollar tot al nostre voltant, ens sentim segurs perquè Déu ens sosté.
(Enviats en missió)
Aquesta presència de l’Esperit ens impulsa i ens fa capaços de complir la missió que Déu ens ha encomanat. Fixem-nos en el cas de Felip. En pujar al cel, Jesús va manar als deixebles que anessin a predicar la bona nova, començant per Jerusalem i per tot el país dels jueus, passant per Samaria i fins als límits més llunyans de la terra. El mateix dia de Pentecosta va començar, amb el discurs de Pere, la predicació a Jerusalem. La mort d’Esteve era el primer gran entrebanc amb què topava l’anunci de l’evangeli. Però aleshores, fugint de la primera persecució, Felip arriba a Samaria i emprèn la segona etapa de la missió apostòlica. Sense el pas de Felip qui sap si Pau i els altres apòstols s’haurien escampat tan ràpidament per tot el món conegut.
Procurem, doncs, no buscar suports exteriors per a la fe. En tenim prou amb la gràcia divina que l’Esperit ens infon. Gràcia i presència divines que rebem cada cop que celebrem l’eucaristia o un altre sagrament. Participem-hi, doncs, amb tota confiança i amb una consciència ben desperta.
Jordi Vila i Borràs
Publicat a MISSA DOMINICAL
