Un Déu excel·lent (Jn 3,16-18)
Tant al col·legi com a la universitat recordo que hi havia professors que tenien mala fama perquè se’ls considerava antipàtics o massa exigents. “T’ha tocat aquest? Ja has begut oli, ja has suspès les mates”.
Hi ha gent que, quan pensa en Déu, li agafen tots els mals. I potser, sense adonar-nos-en, els creients contribuïm a la seva mala fama. “Era tan bo que Déu se l’ha endut”, he sentit com a intent d’explicació d’una mort prematura. “Cal acceptar la voluntat de Déu”, frase típica que pronunciem davant d’una desgràcia. Sense oblidar l’amenaçador “No facis això, que Déu et castigarà”. No és d’estranyar que molta gent procuri passar tan desapercebuda com pugui davant d’aquest Déu implacable: que no es fixi en mi ni per bé ni per mal. La mateixa estratègia que fèiem servir davant d’aquell professor antipàtic. Que no em faci sortir a la pissarra. Que Déu no em cridi: quina amenaça, la crida de Déu!
També hi havia, d’altra banda, els professors simpàtics i col·legues que t’acabaven decebent. Molts anys abans de la sèrie Merlí recordo un professor de filosofia que era molt popular al primer institut en què vaig treballar. Els alumnes xalaven amb ell i no nego que aprenguessin a pensar de manera correcta i crítica. Però, passada la selectivitat, em vaig trobar un antic alumne que em va començar a dir pestes d’ell: en tot el curs no havien fet res de cap dels filòsofs que van sortir a les diverses opcions de l’examen. La història de la filosofia no s’aprèn organitzant debats apassionants a classe, i els exàmens no s’aproven encenent ciris a nostre Senyor ni a santa Rita. Com que, en moments de desgràcia, sempre hem de buscar un culpable, i millor si el culpable no soc jo, al final l’examen suspès desemboca en la convicció que resar no serveix de res. I quan arriba la pandèmia ens preguntem què fa Déu mentrestant.
Explico tot això perquè la festa que avui celebrem és una invitació a celebrar que Déu és tal com és, i que és molt millor del que podíem arribar a imaginar.
Sí, que el nostre Déu és Trinitat, és a dir, que són, d’acord amb la fórmula dogmàtica, tres persones i una sola substància, és inabastable per a la nostra ment, incapaç d’escrutar la profunditat del misteri de Déu. És clar, si fos comprensible per a la ment humana, no seria un Déu infinit. Si els científics reconeixen que encara no sabem res del 95 % de l’univers creat, ¿com podem pretendre abastar el seu Creador?
Però amb això no n’hi ha prou per a justificar una festa. Quan felicitem algú se sol cantar “Porque es un chico excelente…” Doncs avui celebrem la Santíssima Trinitat no perquè Déu sigui misteriós, sinó perquè és un Déu excel·lent. És cert que sabem tan poc d’ell, i encara gràcies que ell mateix ens ho ha revelat. Però amb el que sabem n’hi ha prou perquè es despertin en nosaltres els sentiments més profunds d’admiració, d’agraïment i d’estupor davant de tanta bondat. Les lectures d’avui són especialment curtes, perquè sobren les paraules, però diuen molt. Pau saluda els cristians de Corint desitjant que Déu (Jesucrist el Senyor, el Pare i l’Esperit Sant) sigui amb ells. I els signes d’aquesta presència són: la gràcia, l’amor i el do. I l’evangeli de Joan no pot ser més explícit: “Déu estima tant el món…” que ha donat el seu Fill únic, és a dir, que ha arribat a fer bogeries per nosaltres. El nostre Déu és un Déu més que excel·lent.
Jordi Vila Borràs
