Qualitat de vida (Mt 10,37-42)
Un dels meus primers records d’infantesa és un viatge de vacances a una residència d’estiu per a treballadors del banc en què treballava el meu pare a la serra de Navacerrada. Vam anar de Barcelona a Madrid dotze persones, sis adults i sis infants, amb les maletes corresponents, en dos Seat 600 d’aquells que s’escalfaven quan la carretera feia massa pujada. Ara diríem que no es pot fer, que en aquestes condicions no hi vaig, que val més agafar l’AVE i a Madrid llogarem dues furgonetes… Però en aquells temps ens sentíem uns privilegiats perquè eren els primers cotxes que teníem i no hi havia res millor.
Tots volem créixer, millorar, prosperar, mai decréixer i empitjorar. I possiblement valorem també la religió en funció del profit que en podem treure. Si algú em pregunta per què soc cristià o per què vaig a missa, ¿què li contestaré? Potser li diré que m’ajuda a ser més bona persona, o a viure més tranquil i més feliç, o que em fa sentir protegit per Déu…
Ja ho hem vist unes quantes vegades i ho continuarem veient ben sovint, si Déu vol: quan un adult o un infant en edat escolar demana ser admès a l’Església i rebre els sagraments de la iniciació cristiana, el mossèn li pregunta: “per què vols ser cristià?”. I l’aspirant respon: “perquè crec en Crist”.
Ja sabem que creure en Crist no és un assumpte purament intel·lectual, sinó que es refereix a la nostra vinculació personal amb Jesús, a convertir-nos en deixebles seus i deixar-nos guiar, il·luminar i alimentar per ell. Ser cristià és convertir Jesús en el referent fonamental de la meva vida. Sant Pau deia: “ja no soc jo qui visc, és Crist que viu en mi”.
¿I amb això què hi guanyo? ¿Viure així em fa més feliç, més savi, més prudent? ¿Em fa viure més tranquil i protegit? Tant de bo! Però tornem al ritu d’ingrés al catecumenat. Quan l’aspirant ha confessat que creu en Crist, el mossèn li pregunta: “I la fe en Crist, què et dona?” I la resposta és categòrica: “la vida eterna”. No una vida una mica millor o més llarga. Vida eterna, que és el mateix que dir il·limitada. No és qüestió de grau sinó un canvi de concepte. És participar de la mateixa vida de Jesús, que és Déu i, per tant, etern i infinit.
Això és el que rebem ja des del baptisme: “hem estat sepultats amb el Crist en la mort… perquè també nosaltres emprenguem una nova vida”. No la mateixa vida una mica millorada: una vida nova. Procurem viure, doncs, ja des d’ara amb aquesta vida nova que portem encara dins nostre com una llavor per germinar. No la deixem morir, no deixem que el pecat la corrompi. Allò que hem de témer no són les adversitats d’aquesta vida, que ens afecten com a tothom, sinó que encara podem separar-nos del Crist. Ell no se separarà de nosaltres. Només cal que nosaltres no l’abandonem i siguem fidels a la seva promesa de vida eterna.
Jordi Vila Borràs
