Maneres de mirar (Fl 2,1-11)
En un partit de futbol hi ha tres maneres de mirar.
La primera és la mirada envers l’equip contrari. Cal estar sempre pendent d’ells per tal d’encertar la manera d’arrabassar-los la pilota o de trobar el seu punt feble i avançar cap a la seva porteria. És la mirada de la rivalitat, de la competència. Perquè puguem guanyar cal fer-los perdre.
La segona és la mirada envers els jugadors del propi equip. Cap jugador, per bo que sigui, pot guanyar tot sol un partit. Per això cal estar atent a la posició dels companys i trobar maneres efectives de combinar amb ells: teva-meva, triangle, rondo, paret, passada en profunditat, centrada… És la mirada del treball cooperatiu, l’harmonia que trobem tant en la interpretació d’una orquestra com en l’execució d’una jugada assajada.
I la tercera mirada? És la de l’àrbitre. Ell no marca gols, no guanya ni perd, però sap que té el poder. Sense ell no es pot jugar, i té la potestat d’invalidar qualsevol acció i de sancionar qualsevol jugador. És la mirada del jutge que, com que vol ser imparcial, procura mantenir-se neutral i sovint degenera en autoritarisme.
Sant Pau diu als cristians de Filips que desitja veure’ls units per uns mateixos sentiments i estimació mútua, unànimes i ben avinguts. En llenguatge esportiu, vol que siguin un equip. «No feu res per rivalitat ni per vanaglòria». La rivalitat cal reservar-la per a l’equip contrari. No hem de buscar rivals dintre de casa, ni en les famílies, ni en l’Església, ni tan sols en el món social, econòmic o polític. El nostre únic rival han de ser aquelles forces que s’oposen a la vinguda del Regne de Déu, que és la plenitud de la humanitat. Forces del mal que existeixen veritablement. I per això no cal que busquem rivals entre aquells amb els quals hem de cooperar. I lluny de nosaltres també la vanaglòria d’aquell que pretén tenir sempre el domini de la situació a tota costa, com escau a l’àrbitre. Nosaltres no hem estat cridats a manar sinó a servir. De jutge veritable només n’hi ha un, que és el Déu misericordiós.
Encara hi ha una quarta manera de mirar: la de l’espectador que s’ho mira tot des de la grada o la tribuna. Pot esbroncar o aplaudir, pot manifestar passió o fredor, però sempre s’ho mira des de fora. Jesús no és així de cap manera. Ell s’ha fet com nosaltres, s’ha abaixat fins al nostre nivell sense voler guardar gelosament la seva igualtat amb Déu. Encara més, s’ha rebaixat fins a l’extrem amb la seva mort en creu. I d’aquesta manera, exalçat de nou per damunt de tot altre nom, ens ha rescatat de l’esclavatge del pecat i de la mort i ens mena vers la participació en la seva glòria. Per això repeteix tan sovint el papa Francesc que no ens podem quedar mirant passar la vida des del balcó, sinó que, a imitació de Jesús, no hem de tenir por d’embrutar-nos les mans amb les misèries del món, per tal que Jesús s’hi pugui fer present i oferir-li el rescat i la vida.
Jordi Vila Borràs
