Llum des de la presó (Fl 4,6-9)
“Estic en pau. Em sento feliç. Veig que tot el que he fet fins ara té sentit i vull continuar pel mateix camí. Desitjo que vosaltres estigueu tan bé com jo. Us estimo molt. Estimeu-vos també vosaltres”. Podrien ser paraules adreçades per algú que ha marxat molt lluny i que probablement no tornarà a veure els seus familiars o amics. Són paraules plenes d’emoció, tendresa, amor i pau. Segur que són paraules que, en cas de rebre-les personalment, guardaríem tota la vida amb devoció.
Són paraules que impressionen encara més i ens deixen perplexos quan sabem que han estat escrites des de la presó o des del llit d’un hospital. Esperaríem tristor, amarguesa, desesperança… i trobem pau, amor i joia. De seguida pensem que aquesta persona no es mereix la seva situació. Això està passant ara mateix, a les nostres presons i als nostres hospitals. Cal que agraïm i valorem aquestes ràfegues de vida i d’esperança que ens il·luminen des dels llocs on sembla que la foscor hauria de ser més espessa.
Pau escriu des de la presó. L’han tancat per predicar l’evangeli. En les seves paraules no hi ha ni un bri de queixa o d’indignació. Exhorta els seus germans en la fe a viure sense inquietar-se per res, donant gràcies a Déu i posant en ell la seva confiança. Així assoliran la pau de Déu. Els anima a practicar la bondat en totes les seves facetes: «interesseu-vos per tot allò que és veritat, respectable, just, net, amable, de bona reputacio, virtuós i digne d’elogi».
Procurem també nosaltres viure amb aquestes actituds. Certament al món hi ha tantes injustícies, mentides, desigualtat, violència, corrupció… Tot això provoca tant de patiment i tantes morts que es podrien evitar! Però nosaltres vivim arrelats en l’esperança teologal, que és una virtut que no té res a veure amb l’optimisme voluntarista o en la prospectiva d’un futur millor. L’esperança cristiana ens diu que, encara que tot pot anar malament, al capdavall acabarà bé perquè Déu així ho té disposat. Per això conservem la pau enmig de qualsevol tribulació.
Jordi Vila Borràs
