Derrotisme, corrupció i vedetisme (Lc 4,1-13)
Jesús, el Fill de Déu, era home de veritat, i per això va experimentar tot allò que nosaltres també experimentem al llarg de la vida. Res del que ens passa no li és aliè. Això és el que signifiquen simbòlicament els quaranta dies al desert, que evoquen els quaranta anys d’èxode del poble hebreu i, en un sentit més ampli, el camí vital que fem cadascú de nosaltres. Ell va ser temptat com nosaltres, amb la sola diferència que no es va deixar anar pel pendent relliscós del pecat.
Els evangelistes Lluc i Mateu recullen un tríptic de temptacions amb un llenguatge que ens pot semblar massa arcaic o pintoresc, però que conté una gran saviesa i que podem transportar fàcilment al nostre món actual.
La temptació de convertir les pedres en pans em fa pensar en el derrotisme i el desànim de tanta gent que es cansa de treballar per allò en què creu i que sucumbeix a la temptació de plegar. Quaranta dies de dejuni, per a què? Què en trauràs, si aquí al desert ningú no et veu ni et segueix? Per què continuar cuidant aquest avi que ja no sap qui sóc? Per què fer catequesi si les famílies no acompanyen en la fe i els nens que hi assisteixen no valoren el meu esforç? Per què mantenir-me fidel a la família, als companys de feina, als clients, als ideals pels quals he treballat tant, si la gent no segueix, si sembla que no en traiem res, que no hi ha res a fer? Val més que deixi estar les bones intencions i que miri per mi mateix. Menys miracles per als altres i més pedres convertides en pans.
La temptació d’adorar el diable a canvi del poder és el dimoni de la corrupció. Si vull aconseguir els meus objectius i canviar les coses necessito poder, i només l’aconseguiré si pago un peatge. Amb les mans netes no arribaré enlloc. Val més transigir, pactar amb el diable. Després ja ho compensaré amb bones accions. Si més no, aquesta és la meva intenció. És clar que, tan bon punt has entrat a la roda…
La temptació de llançar-se des de la cornisa del temple és la del culte a la personalitat. No importa si transmeto els meus ideals, si les meves accions tenen més o menys valor. El que compta és que parlin de mi. He de seduir la gent i aleshores els portaré on vulgui. És igual que no creixin humanament, la qüestió és tenir-los ben enganxats. Per això he de cultivar la façana, la imatge. El fons és igual.
Som seguidors d’algú que va tenir aquestes temptacions, com les tenim nosaltres, però que les va vèncer. Si vivim amb ell, també nosaltres podem fer-ho. Ara bé, tinguem present que això no és gratuït. Ell va passar per la creu. Però va ressuscitar. Si el seguim, la seva Pasqua serà també la nostra Pasqua. Les nostres creus també desembocaran en resurrecció.
Jordi Vila
