Despertar i baixar de la muntanya (Lc 9,28b-36)
Igual que les temptacions de diumenge passat, l’escena d’avui té una càrrega simbòlica molt forta. Voldria fixar-me en dos aspectes i aplicar-los al món d’avui.
En primer lloc, el fet que els tres deixebles estiguessin profundament adormits. També a Getsemaní deixaran Jesús pregant tot sol, incapaços de vetllar amb ell. Hi ha una desproporció immensa entre la consciència de Jesús i la inconsciència dels deixebles.
Segurament en el nostre món passa una cosa semblant. Hi ha tanta gent que viu amb una consciència endormiscada, sense plantejar-se el sentit que tenen les seves vides, preocupats només de les coses materials i de les satisfaccions immediates. Però no ens hem de fixar només en els que viuen en la indiferència religiosa. També a nosaltres, els creients, ens pot passar que, fora de l’estona de la missa o de la pregària, no tinguem consciència de la presència de Déu en les nostres vides, que ens ve a buscar en cada ocasió que tenim l’oportunitat de fer el bé, d’estimar el proïsme, de servir els germans. Podem creure que Déu existeix i no escoltar la crida que ens fa a cadascú de nosaltres.
En segon lloc, em fixo en el confort que senten els deixebles dalt la muntanya amb Jesús, Moisès i Elies. No desitgen res més. El Regne de Déu predicat per Jesús, en diàleg amb la Llei de Moisès i amb els oracles dels Profetes. Tot lliga. Els deixebles només cal que contemplin embadalits. Però la veu del núvol estant els diu que han d’escoltar Jesús, el Fill, l’elegit, i tot seguit es troben amb Jesús tot sol. Moisès i Elies s’han evaporat. I a sobre han de baixar de la muntanya i guardar el secret de tot allò que han vist.
En el món d’avui, com a reacció davant del materialisme i la superficialitat de la societat de consum, creix un anhel d’espiritualitat. Però molt sovint és una espiritualitat centrada en el jo, que busca la pau interior i la satisfacció personal, però que no està disposada a sortir d’un mateix, a renunciar a les pròpies seguretats i a posar-se en camí. En el fons, és una espiritualitat de consum: volem tenir Déu a la nostra disposició quan ens convé, i el deixem estar quan no ens fa falta. Per això molts es troben més còmodes parlant d’harmonia i d’energia còsmica que no pas d’un Déu personal que entra en diàleg amb nosaltres i que pren la iniciativa de la relació. L’espiritualitat no és una estona de meditació al dia, sinó viure totes les nostres accions i relacions humanes en connexió amb l’esperit de Déu. La família, la feina, l’estudi, el lleure… tot es converteix en espiritual quan Déu ens ha tocat. Estar molt bé passar una estona dalt la muntanya, però hem de baixar i conviure i guardar en el cor, com Maria, la petjada de Déu que passa per les nostres vides.
Jordi Vila
