Rebutjar el pecat, acollir el pecador (Lc 7,36-8,3)
Avui dia no es parla de pecat. És un concepte que associa la moral humana a la llei divina, i això no està ben vist en la societat secularitzada en què vivim. La gent vol viure una moral autònoma, en la qual els actes són bons o dolents segons el que nosaltres decidim i no pas segons els manaments de Déu. Fins i tot als cristians ens costa parlar de pecat, perquè associem aquest concepte a una moral rigorista i a una religió basada en el temor al càstig diví.
Tanmateix, encara que amb altres noms i accents, continua havent-hi comportaments que ens escandalitzen i que rebutgem frontalment. A l’Edat Mitjana eren els heretges i les bruixes, fa unes dècades potser eren les dones lleugeres i els homes infidels. Ara ens horroritzen els abusos a menors, la violència contra les dones i la corrupció dels polítics.
Està clar que sempre cal rebutjar el pecat. No hem de caure en el parany de buscar justificacions i fer passar per bo el que és dolent. Ara bé, la qüestió és: un cop rebutjat el pecat, què fem amb el pecador?
Ens imaginem el maltractador i l’abusador com un monstre fosc sense sentiments, el polític corrupte com un hipòcrita llefiscós. Després, quan per mala sort topem amb algun d’ells, quedem totalment desconcertats. Semblen normals, passen desapercebuts. Aquells germans americans que tenien tres noies segrestades a casa semblaven uns veïns d’allò tan amables. Iñaki Urdangarin era un esportista d’elit de comportament exemplar.
Això ens desconcerta i ens torba, perquè ens fa veure que no són tan diferents de nosaltres. Tots tenim una part malalta de la nostra personalitat. Tots, posats en determinades situacions, ens podem deixar arrossegar cap al cantó fosc. Però preferim negar allò que no volem veure i posar una barrera infranquejable. Expulsant i estigmatitzant els pecadors, confiem que expulsem la tendència al pecat que hi ha dins nostre. I ho fem sense cap mena de pietat. Els polítics sospitosos, se’ls va a escarnir davant de casa. Per als crims sexuals, cadena perpètua o fins i tot pena de mort!
Jesús, perquè en ell no hi ha cap ombra de pecat, perquè no hi ha cap malaltia moral en el seu interior, no necessita posar aquestes barreres davant dels pecadors. Ell no té por de deixar que els seus peus siguin rentats, ungits i besats per una pecadora. I així ella se sent perdonada, retornada a la condició de persona, pacificada, curada i salvada.
Com a cristians, deixebles i testimonis de Jesús en el nostre món, aquesta ha de ser sempre la nostra actitud: rebutjar el pecat, però no tenir por, perdonar, acollir i curar el pecador. No és fàcil, no hem de ser ingenus. Només podem fer-ho en la mesura que ens identifiquem amb Jesús. És ell qui ens dóna la força per no sucumbir al pecat i no rebutjar el pecador. No és fàcil, però val tant la pena! És començar a viure la joia del Pare que retroba el fill perdut, és començar a participar del Regne de Déu, quan el Pare recapitularà totes les coses en Crist.
Jordi Vila
