Un dia que ja no s’acaba (Mt 28,1-10)
Contemplem amb estupor, aquesta nit, un esdeveniment, una sorpresa que, vint segles després, encara ens interpel·la i ens sacseja. Quan sembla que ja tot ha estat consumat, quan la mort ha omplert de negror i de buidor la vida dels primers deixebles i ha relegat Jesús a la memòria del passat, una claror nova il·lumina aquell diumenge: Jesús és viu, Jesús torna al nostre present per no sortir-ne mai més.
Aquell diumenge a Jerusalem és un dia que ja no s’acabarà mai. Quan els deixebles tornin a la vida quotidiana de Galilea, Jesús restarà amb ells com un germen de vida que vol expandir-se i que ho transforma tot. Així hem de viure nosaltres la nostra fe. En la vida de cada dia, ser testimonis i heralds de la vida plena de Jesús, sentinelles dels indicis de resurrecció que, com la tomba buida i la presència dels dos homes amb vestits resplendents, podem avui contemplar també entre nosaltres. Cada persona i cada poble que es redreça després d’un fracàs, cada gest de pau, de reconciliació, de perdó, de fraternitat, cada cop que algun ésser humà troba la felicitat encarnant alguna de les benaurances evangèliques, es repeteix l’anunci joiós d’aquella matinada: Crist ha ressuscitat, al·leluia!
Jordi Vila
