Fer el cim (Mt 28,16-20)
El 29 de maig de 1953 Edmund Hillary i Tenzing Norgay van coronar per primera vegada en la història el cim de l’Everest, la muntanya més alta del món. Va ser la culminació d’una llarga sèrie d’intents fracassats durant més de trenta anys. L’expedició victoriosa, liderada per John Hunt, va partir d’Anglaterra el 12 de febrer, tres mesos i mig abans. La caminada va començar a Katmandú i va suposar la mobilització d’unes quatre-centes persones i de quatre tones i mitja de material. Tot plegat per aconseguir que dues persones fessin el cim. D’aleshores ençà l’Everest ha estat escalat milers de vegades, i cada ascensió s’ha beneficiat de l’experiència de les anteriors. Últimament hi ha tanta gent que s’atreveix a intentar-ho que hem pogut veure llargues cues d’escaladors esperant el torn per arribar al cim.
Aquesta història no té gaire a veure amb l’Ascensió del Senyor. En primer lloc perquè el que avui celebrem no es tracta d’una ascensió terrenal sinó del pas a l’àmbit celestial, al món de Déu. I sobretot perquè, en el cas de Jesús, es tracta d’un retorn a la casa del Pare. En tant que home, havia nascut de Maria a Betlem, però en tant que Déu procedia del Pare des de tota l’eternitat.
(Molt més que un retorn)
Vist així, si tota la vida i miracles de Jesús, inclosa la seva mort en creu, sepultura i resurrecció, hagués servit només perquè pogués tornar al Pare després de la seva estada entre nosaltres, ara estaríem parlant d’una operació rescat reeixida però evitable, al capdavall, si el Fill de Déu no s’hagués exposat al risc extrem que suposava la seva encarnació.
Afortunadament, l’Ascensió de Jesús és molt més que el seu retorn a casa. Adonem-nos que no hi torna tal com havia vingut. Venia del Pare en tant que Déu, i ara torna al Pare havent assumit una naturalesa humana. És un com nosaltres i ha entrat en l’esfera divina. Això no havia passat mai. És un fet sense precedents, tant com la primera ascensió a l’Everest.
Però la voluntat del Pare i de Jesús mateix és que tots puguem seguir el mateix camí que des d’avui resta obert. És com si John Hunt, el cap de l’expedició, hagués dit: no marxem d’aquí fins que tothom hagi tingut ocasió de fer el cim.
(La missió no s’ha acabat)
I per això la història de la salvació no s’acaba amb l’Ascensió. Allà on ha arribat el cap esperem també arribar tots els membres del cos que és l’Església, que d’altra banda té per missió unir tota la humanitat en una sola família. Per això els dos homes vestits de blanc es van afanyar a despertar els deixebles embadalits: “Homes de Galilea, ¿per què us esteu mirant el cel?” Amb les seves darreres paraules Jesús els va prometre l’assistència de l’Esperit i els va encomanar la continuació de la seva tasca fins als límits més llunyans de la terra. Ningú ha de quedar al marge del camí cap a la casa del Pare.
(Un camí obert)
Un camí que resta obert per sempre, tant de pujada com de baixada. En ple estiu celebrarem l’Assumpció de Maria al cel. Ella ha seguit els passos del seu Fill, ha pujat al cel i ja gaudeix de la plenitud de la vida eterna. I creiem que tots els sants ja són prop de Déu. I preguem perquè tots els difunts trobin el lloc que els correspon en l’assemblea divina.
(Tornarà)
D’altra banda, Jesús ha promès que tornarà per recapitular en ell totes les coses, fer del nostre món un món nou i esborrar per sempre tota barrera entre el cel i la terra. I de fet no deixa mai de venir a nosaltres sacramentalment i ens acompanya i ens guia cap a la meta on ell ja ha arribat.
Jordi Vila Borràs
Publicat a MISSA DOMINICAL
