Ara ho entenc! (Lc 24,46-53)
Recordo que, com tots els estudiants de batxillerat de ciències i de COU de la meva època, em va tocar aprendre a fer derivades de funcions, i després integrals. Durant força temps aquelles sofisticades operacions no eren per a mi altra cosa que uns perversos passatemps inventats pels professors de matemàtiques per a tenir ocupats els alumnes i poder suspendre els menys hàbils. Semblava impossible que aquelles complexes elucubracions mentals poguessin servir per a res. En els moments de ràbia arribava a argumentar que, quan vas per la muntanya, pots trobar cristalls de quars o de pirita, flors, insectes, fins i tot pots veure cèl·lules amb el microscopi, però mai no et trobaràs una derivada! Certament, tampoc no trobaràs una metàfora, però almenys les metàfores són boniques…
Fins que, uns quants anys més endavant, mentre cursava la carrera de química, per fi se’m va obrir la ment i vaig entendre el sentit i la utilitat de les derivades i les integrals, i vaig arribar a la conclusió que, si un dia en desaparegués el concepte, de seguida caldria tornar-lo a inventar. I vaig arribar a copsar l’elegància de moltes operacions i demostracions matemàtiques.
Una cosa semblant van haver de passar els deixebles de Jesús. M’imagino Jesús ressuscitat apareixent-se als apòstols i dient-los:
– Ja sé que fins ara us he marejat bastant. Us vaig cridar a seguir-me, em vau veure predicar a les multituds, us vaig enviar de dos en dos a anunciar el Regne de Déu, us vaig fer repartir els pans i els peixos a aquella gentada, heu estat testimonis dels miracles i de les discussions amb els fariseus, m’heu abandonat en el dia de la meva Passió, m’heu deixat al sepulcre, m’heu vist ressuscitat… Què vol dir tot això? Quin sentit té? Què espero de vosaltres? Bé, ara cal que posi distància amb vosaltres. Torno al Pare. Però no us deixo orfes. Ben al contrari, us convé que me’n vagi del vostre costat perquè pugueu rebre dins vostre el do del Pare, el mateix Esperit que actua en mi. Així podreu copsar la bellesa i el sentit de tota aquesta història d’encarnació i de salvació. Encara més: així podreu fer les obres que jo faig.
M’imagino els deixebles embadalits, no tant pel fet de veure l’ascensió de Jesús enmig dels núvols com per l’activitat mental intensa, el moment de concentració, gairebé d’èxtasi, mentre anaven lligant caps i comprenien tot el fil argumental del pla de Déu i el lloc tan especial que els havia estat reservat a ells. I imagino la Pentecosta que celebrarem diumenge vinent com un esclatant “ja ho entenc!”, com aquell famós “eureka” d’Arquímedes: ja ho entenc, em sento desbordant de goig i tinc necessitat de comunicar-ho.
Si voleu que us digui la veritat, després de tants anys de no fer-les servir, he deixat d’entendre les derivades i les integrals, fins i tot em costaria calcular-ne. El moment privilegiat de clarividència no serveix de gaire si després no es torna a la rutina, al treball quotidià. «¿Per què us esteu mirant al cel?» «Vosaltres en sou testimonis… i cal predicar en nom d’ell a tots els pobles». Sense deixar de tocar de peus a terra, el cansament no es fa feixuc quan el vivim conscients del sentit sobrenatural de la tasca que el Senyor ens encomana.
Jordi Vila
