Una vida de meravella (Lc 1,39-56)
Sí, el Senyor ha obrat meravelles en Maria. Des de la seva concepció immaculada. En previsió del paper únic que havia de dur a terme en la història de la salvació, va ser preservada de tota ombra de pecat pels mèrits de la redempció que el seu Fill havia de realitzar en la creu. En termes econòmics, podríem dir que Déu va fer en Maria una inversió de futur, i li va sortir bé.
El Senyor va continuar fent meravelles en Maria quan li va inspirar el sí que va donar a l’àngel en acceptar de ser la mare d’un infant que seria el Fill de l’Altíssim, el Déu amb nosaltres. Ella sabia que això no era humanament possible, però l’àngel li va dir que l’Esperit de Déu faria en ella allò que és impossible als homes.
Déu no va deixar de fer meravelles en Maria, espectadora privilegiada o més aviat coprotagonista de la història de Jesús. Però no eren meravelles com les del país d’Alícia. Era la meravella del bon Josep, l’home just que també va dir sí a Déu. La meravella dels pastors que vetllaven al ras, encara que no hi havia lloc a l’hostal. La meravella dels savis vinguts de tan lluny, mentre que el rei de més a prop volia matar l’infant. La meravella dels pobres que eren evangelitzats, els malalts que eren curats, els posseïts que eren alliberats, els pecadors que eren perdonats, les dones que eren escoltades, mentre que els savis i poderosos d’aquest món el rebutjaven i conspiraven contra ell. La dolorosa meravella de poder ser al seu costat quan a la creu entregava la vida per la salvació de tothom. La meravella de veure com els deixebles eren testimonis de la resurrecció del seu Fill, i de ser present en aquella Pentecosta de l’Esperit, quan de nou l’ombra divina, la llengua de foc, la va cobrir i va ser engendrada l’Església, comunitat dels fills de Déu.
Aquesta història de meravelles culmina quan, en acabar el seu camí damunt la terra, Maria és glorificada prop del seu fill Jesús, i participa ja de la plenitud del Regne que ell ens ha preparat. Això és el que avui celebrem.
Ens alegrem per ella i també ens alegrem per nosaltres. Perquè, si ella ha estat sortosa de parir i alletar el seu Fill, ho ha estat molt més per acollir-lo des de la fe i ser la seva primera deixebla. Nosaltres no podem imitar-la en la maternitat divina, però sí en la fe i el discipulat, i per això confiem gaudir de la glòria a la qual ella ja ha arribat.
Jordi Vila Borràs
