Mort sense agulló (Lc 1,39-56)
La mort té molt mala fama entre nosaltres. No en volem ni sentir a parlar. Ens espanta quan veiem que s’acosta i ens amenaça. Ens deixa baldats quan s’emporta algú que estimem. Si la mort fa tant de mal, ¿com és que Déu la permet? Per què ens ha creat destinats a morir? Diu sant Pau que «l’agulló que incitava la mort és el pecat». Tots els éssers vius tenen una existència mortal. De petits ens ensenyaven a col·legi que els éssers vius neixen, creixen, es reprodueixen i moren. Formem part del cicle de la vida. Però el pecat ens ha desarrelat de la natura, ens ha escindit de l’ordre del cosmos i ens aboca al caos. Per això no acceptem la mort i la vivim com un drama i un fracàs. Qui ens en podrà alliberar?
Trobem també la resposta en sant Pau: «La victòria ha engolit la mort… Donem gràcies a Déu: ell ens dona la victòria per Jesucrist, el nostre Senyor». Sí, Jesucrist va passar pel tràngol de la mort i la va vèncer. Ha ressuscitat. La mort no té la darrera paraula. Si encara ens dol, és perquè el pecat ens ha deixat ferits, però ara sabem que aquest mal té cura. Vivim en l’esperança de seguir els passos de Jesús.
Maria és la dona que no ha tingut mai tractes amb el pecat. Va ser concebuda immaculada i s’hi va mantenir tota la vida. Per això la seva mort va ser tan especial. No en coneixem els detalls, tot i que els artistes han provat tantes vegades de representar l’escena de la Dormició de la Mare de Déu. No sabem l’edat que tenia ni qui l’acompanyava en aquell moment. Però el mateix nom amb què en parlem és ben significatiu: Dormició, sobretot entre els cristians de tradició oriental. I els occidentals parlem de l’Assumpció, del trànsit al cel en cos i ànima.
Fixem-nos-hi: la mort de Maria no ens fa cap mal, no ens entristeix. No la trobem a faltar. La sentim ben present entre nosaltres com a bona mare que ens mira des del cel. En ella s’ha realitzat plenament l’efecte transformador i vivificant de la mort salvadora de Jesús per tots nosaltres. Per això fins i tot en fem festa, i festa major. Ella, des del moment de la mort, ja experimenta la plenitud de la vida en el Regne de Déu, fins al punt que el seu mateix traspàs va ser diferent de tots els altres: sense angoixa, sense agulló. Només Dormició i Assumpció.
Jordi Vila Borràs
