Memorial, sacrifici i comunió (Jn 6,51-58)
Avui és la festa de l’eucaristia. El dia en què pròpiament commemorem la seva institució és el Dijous Sant. Això no ho hem d’oblidar mai, perquè ens dona el context d’aquest gest especialíssim de Jesús: la nit abans de la Passió, en un sopar pasqual amb els deixebles, després d’haver-los rentat els peus i abans d’un emotiu discurs de comiat i d’una intensa pregària al Pare.
Ara bé, en el nostre dia a dia els cristians vivim tant de l’eucaristia que en plena Edat Mitjana es va anar establint el costum de dedicar un dia a festejar amb tota solemnitat la presència sacramental de Jesucrist entre nosaltres.
Diuen els teòlegs que l’eucaristia és memorial, sacrifici i comunió, i avui voldria explicar alguna cosa del que signifiquen aquestes paraules.
Un memorial no és un simple record del passat. L’eucaristia és memorial perquè en ella es fa present en el nostre avui aquell esdeveniment únic que va ser la Pasqua de Jesús. Per això l’eucaristia sempre és la mateixa i sempre és nova. És la mateixa perquè ens connecta amb aquell fet únic i amb valor universal que va ser la mort de Jesús per nosaltres i la seva victòria sobre la mort. Sempre és nova perquè toca l’avui de la meva vida, que és diferent del meu ahir i del meu demà. Per això l’eucaristia més important de la meva vida no és la del dia que vaig fer la primera comunió sinó la que ara estic celebrant, de la mateixa manera que el que ara m’alimenta no és aquella llagosta inoblidable que vaig menjar fa tants anys sinó el senzill dinar que avui m’espera.
L’eucaristia és sacrifici perquè és signe de l’entrega de Jesús per nosaltres a la creu. En el llenguatge corrent sacrificar-se vol dir esforçar-se a fer una cosa que no ve de gust. És evident que a Jesús no li venia de gust morir a la creu, però sacrifici té un sentit més profund. Vol dir fer ofrena a Déu. Jesús es va oferir ell mateix fins a morir per tal que tots tinguéssim vida, i ho va fer per amor. Ens va estimar fins a l’extrem. Per això l’eucaristia va lligada al manament de l’amor. És signe de l’amor de Jesús envers nosaltres i ens capacita i empeny a estimar com ell ens ha estimat.
I l’eucaristia és comunió. Participant del Cos i de la Sang de Crist ens unim a ell. Per això hem de rebre l’eucaristia amb consciència i amb la disposició adequada, i ens sap greu quan veiem algú que combrega sense saber què està fent o per pura conveniència social. Ara bé, també és comunió entre nosaltres. Ho ha dit sant Pau: «tots nosaltres, ni que siguem molts, formem un sol cos, ja que tots participem d’un mateix pa». No podem combregar amb Jesús sense combregar els uns amb els altres. D’aquí ve el gest de la pau que fem abans de partir el pa i de distribuir-lo. Ara no ens podem donar la mà físicament però no podem deixar de desitjar-ho. I qui no accepti com a germà seu algú que forma part de la comunitat cristiana s’ha de plantejar molt seriosament si està en disposició de combregar.
Temps enrere hi havia gent que preguntava: “mossèn, ¿què és millor, combregar a la mà o a la boca?” Més enllà dels gustos i opinions, qualsevol mossèn dirà que les dues maneres són correctes i que l’important és que tinguis present el que fas: que et fas u amb Jesús. L’actual emergència sanitària ens ha portat a combregar tots a la mà. Sé que a algunes persones els costa i per això acabo dedicant-los dues reflexions. Primera, que mentre Jesús era físicament entre nosaltres es va fer un tip de tocar mans de leprosos i de pecadors. No som nosaltres que el taquem sinó que és ell qui ens perdona els pecats i ens renta les impureses. Segona, que ara mateix rebre la comunió a la mà és un signe resplendent de l’amor que hem de tenir els uns pels altres segons el manament de Jesús: vetllem per la salut d’aquells amb qui compartim la comunió. No ens hem pogut donar la mà, però ara tots rebem a la mà el mateix Jesús.
Jordi Vila Borràs
