Ultima dispensatur (Jn 13,1-15)
Estudiant a la Facultat de Teologia de Catalunya vaig conèixer una antiga màxima que seguien aplicant molts professors: Prima non datur et ultima dispensatur, que vol dir que a la primera i a l’última classes del curs no es dona matèria d’examen. Això no significa que no es faci res. La primera classe és la presentació del professor, de la matèria, de la metodologia i la bibliografia. L’última és a vegades la més interessant: alliberats, professor i alumnes, de la pressió d’haver d’impartir i d’assimilar nous continguts, s’obre un diàleg sobre allò que uns i altres considerem fonamental al voltant de la temàtica tractada. Es fa una síntesi de coneixements i de vida que va molt més enllà de l’àmbit purament acadèmic.
L’últim sopar de Jesús amb els deixebles és també en certa manera l’última lliçó. No hi ha continguts nous, però els fa una síntesi d’allò més important que el Mestre ha procurat viure i transmetre’ls durant el temps que han estat junts. Els estima fins a l’extrem, i perquè ho entenguin ho escenifica d’una manera ben gràfica. S’ajup i es posa a rentar-los els peus perquè s’adonin d’una vegada que el més gran ha de ser el primer a servir. És un tema que ja havia sortit en altres ocasions i que els costa molt d’assimilar, sobretot a Pere.
No es tracta d’una simple exhortació ni d’una lliçó teòrica, sinó de la clau de lectura de tot el que succeirà demà. En efecte, Jesús és a punt de ser pres i morir en creu. Demà els deixebles no entendran res, però cal donar-los una eina perquè més endavant puguin arribar a desxifrar el sentit de tot plegat.
D’aquí la institució de l’eucaristia. Jesús s’identifica amb el pa i el vi que són a punt de partir i compartir. Jesús es deixarà menjar, es deixarà engolir per la mort juntament amb tots els nostres pecats. Però, quan ressorgeixi amb nova vida, la mort i el pecat hauran estat vençuts per sempre. Ell s’immola per donar-nos vida a tots. No hi ha amor més gran que el qui dona la vida pels seus amics. Ell la dona pels amics i fins i tot pels qui el clavaran a la creu.
Cada cop que celebrem l’eucaristia el bisbe o el prevere representen el paper de Jesús davant de l’assemblea. De fet, però, tots som deixebles que vivim astorats el sacrifici de Jesús, el seu amor fins a l’extrem. I tots, sobretot en combregar, esdevenim Jesús que en el món d’avui continua donant la vida per la salvació de tothom. No podem separar eucaristia i servei, no podem combregar sense estimar.
Jordi Vila Borràs
