El camí és obert (Jn 20,1-9)
El deixeble estimat va ser el primer que va creure. En el quart evangeli el deixeble estimat, que la tradició ha identificat amb l’apòstol Joan, és el model vers el qual tot creient ha de tendir. Reclinat vora el pit de Jesús en el darrer sopar, com volent entendre el misteri insondable d’amor que duia Jesús al sacrifici. Dret al peu de la creu, compartint el dolor del Mestre i rebent de boca de Jesús Maria per Mare. Ara, en veure la tomba buida i aplanat el llençol d’amortallar, el deixeble estimat entén que Jesús ha ressuscitat. I creu.
Els caldran les aparicions per anar copsant, en la mesura que és possible als éssers humans, el misteri de la resurrecció. Havia de ser ben difícil, perquè encara nosaltres, tants segles després, tenim serioses dificultats per fer-nos càrrec de la realitat del Ressuscitat sense caure en reduccionismes ni en imaginacions excessives.
Els caldrà la llum i la força de l’Esperit per vèncer la por i convertir-se en testimonis d’aquesta bona notícia, que transforma la vida de l’ésser humà i el sentit de la història.
Però, tan bon punt va veure la tomba buida, el deixeble estimat va sentir un estremiment i va deixar créixer en ell la confiança. Aquella vida entregada, aquell amor fins a l’extrem, no podien acabar en el fracàs. Sí, certament Jesús havia vençut la mort, havia sortit victoriós de l’atac de les forces malignes, de l’odi, del pecat. Els seu missatge quedava confirmat: Déu és Pare, tots som germans.
Avui és, doncs, dia de gran alegria. La feina encara no està feta. Cadascú de nosaltres, com a deixebles estimats, hem de seguir els passos de Jesús. Encara hi ha molt d’odi i molt de pecat en el món i dins de nosaltres mateixos contra els quals hem de lluitar. Però Jesús ha ressuscitat, i això vol dir que el camí de la victòria és obert, que la vida és més forta que la mort, que l’amor és més fort que el pecat.
Jordi Vila Borràs
