Déu l’ha posat a lloc (Jn 20,1-9)
«S’han endut el Senyor i no sabem on l’han posat». Sempre que hem de fer un dol, tot se’ns remou per dintre i tenim feina a endreçar records i emocions per tal de continuar vivint la vida de manera sostenible. Els deixebles de Jesús tenien molta feina, aquell dissabte sant, per anar posant a lloc tot el que havien viscut amb Jesús i fer-se càrrec del seu final tràgic. Qui era Jesús? Si no era el Messies, ¿era un de tants profetes rebutjats pel poble, era un visionari, un impostor, el Servent del Senyor anunciat per Isaïes? ¿Calia esborrar el record de Jesús de les seves vides o més aviat preservar-lo com un senyal diví? Mai no podrem saber què passava pel cor dels deixebles aquell dissabte sant, els evangelis no en diuen res.
Sí que sabem l’ensurt de Maria Magdalena la matinada del diumenge. Va anar al sepulcre, potser perquè la proximitat del cadàver de Jesús l’ajudés a posar-lo a lloc dins seu, com fem sempre que vetllem un difunt. I es va trobar que no hi era. «S’han endut el Senyor i no sabem on l’han posat».
Encara no ho havia entès. No ho va entendre fins que el mateix Jesús no la va anomenar, com feia abans: «Maria». Nosaltres ara sí que ho sabem. Qui s’havia endut el Senyor era Déu mateix. El lloc de Jesús no era entre els morts, sinó com a Senyor de la vida, el primer dels ressuscitats. Abans que els deixebles sabessin on havien de posar Jesús, Déu el va posar a lloc. Qui havia curat tants malalts, qui havia portat el perdó i havia predicat la misericòrdia de Déu, no podia restar mort víctima de la maldat humana. Déu ha donat la raó a Jesús. El camí que ell va seguir i ens va ensenyar és el que porta a la Vida.
Jordi Vila
