L’Esperit sobre tots (Jn 20,19-23)
La major part dels artistes que han representat la vinguda de l’Esperit Sant sobre els deixebles el dia de Pentecosta s’han equivocat en una cosa molt important, fonamental per a la nostra manera de viure com a Església. El llibre dels Fets diu que “es trobaven tots junts en un mateix lloc”. Qui? A la majoria de quadres, retaules i icones hi trobem tretze persones: Maria i els apòstols, que tornaven a ser dotze perquè havien escollit Maties en substitució de Judes. Això ens porta fàcilment a identificar aquell nucli inicial de l’Església amb la jerarquia actual, atès que els bisbes són els successors dels apòstols.
(Un grup heterogeni)
Però qui eren realment aquests “tots” que es trobaven junts en un mateix lloc? Si el text no els especifica, deu ser que dona per suposat que ja els coneixem. I és així. Uns quants paràgrafs abans el llibre dels Fets ens diu qui eren els qui es trobaven reunits, constants i unànimes en la pregària, després de l’Ascensió del Senyor. D’una banda els Dotze. També les dones, aquelles que havia sostingut Jesús i els deixebles amb els seus bens, que es va mantenir fermes prop de la creu de Jesús i van ser les primeres d’acostar-se al sepulcre i descobrir la tomba buida. Hi eren també els germans d’ell, el grup de familiars que s’havia desmarcat totalment de l’activitat de Jesús, fins al punt que alguns havien arribat a dir que era boig, i que ara s’han afegit a la colla, pensant potser en el benefici que poden obtenir pel seu parentiu amb el Ressuscitat. I, presidint-los tots, alhora família i deixebla, hi havia Maria, la Mare. Tots plegats eren uns cent vint.
(Llengües de foc i vent per a tots)
L’Esperit irromp enmig d’aquell grup tancat i heterogeni i els transforma. Obren les portes de la casa i comencen tots a expressar-se en diversos llenguatges, de manera que tothom els entén sigui quin sigui el seu origen. Enmig de la sorpresa, Pere prendrà la paraula i serà com si parlessin tots per boca d’ell. I es va commoure els cors dels qui l’escoltaven, que es van convertir i van augmentar el nombre dels deixebles. Des d’aquell dia l’Esperit empeny l’Església a sortir i a fer-se missionera.
L’Esperit, prenent la forma d’unes llengües de foc, es va distribuir i es va posar sobre cadascun dels qui eren en aquell lloc. No tretze, sinó unes cent vint persones. Per això l’Esperit no és patrimoni de la jerarquia sinó que, bufant on vol i com vol, actua sobre tota l’Església, homes i dones, laics i ministres, el papa i el darrer dels batejats.
(Tots som apòstols)
Per això avui és el Dia de l’Apostolat Seglar. Avui prenem consciència que tots som apòstols i missioners en l’àmbit secular que ens ha tocat viure, és a dir, en la família, a la feina, amb els veïns i amics… fins i tot amb els contactes de whatssapp i de les xarxes digitals. I que no som apòstols per delegació dels bisbes, sinó per obra de l’Esperit.
(Acció Catòlica)
I també és el Dia de l’Acció Catòlica, aquesta associació tan promoguda pels darrers papes, tan desitjada pels nostres bisbes i que costa tant que neixi i que prosperi en les nostres parròquies. Aquest és un indicador de la mala salut de la nostra vida cristiana. Una Església de laics adormits i de capellans clericals no tindrà mai Acció Catòlica, perquè les característiques que la defineixen són el fet de caminar junts, sinodalment, en comunió, i de mirar enfora per tal de ser presents de manera significativa enmig del món que cal transformar.
(L’harmonia dels carismes)
S’expressaven en diversos llenguatges i tothom els entenia. Agraïm a l’Esperit la bellesa d’una Església que, des del primer dia fins ara, és com el cos humà format per diversos membres o com una orquestra integrada per instruments tan variats. Quan tothom fa la seva funció, el cos actua coordinadament, l’orquestra sona de manera harmoniosa. Acollim i agraïm a Déu els diferents carismes que suscita entre nosaltres, alguns d’individuals, altres congregats en tantes famílies religioses i comunitats de diverses espiritualitats. Tinguem això ben present: l’Esperit ens fa diversos però ens posa en sintonia perquè entre tots realitzem una obra que mai no podrem assolir separats els uns dels altres. I és tasca específica dels pastors de l’Església suscitar i promoure aquest treball conjunt, aquesta comunió tot fent camí: som Església que camina, som Església en sortida.
Jordi Vila i Borràs
Publicat a MISSA DOMINICAL
