La més autèntica (Mt 26,14-27,66)
Avui entrem en la Setmana Santa, segurament la més estranya de les nostres vides.
Molta gent s’ha quedat sense vacances de primavera (deu dies per als estudiants, quatre per als treballadors) i enguany no han de decidir si aprofiten la darrera neu, estrenen la primera platja o volen a l’altra punta del món.
Molts també enyoren les processons, els passos, les vestes i la música cerimoniosa. Enguany el problema no és una borrasca traïdora sinó un enemic invisible que els impedeix sortir al carrer a manifestar una religiositat i un sentiment que ara ens crema dintre el pit.
Altres sobretot trobem a faltar la litúrgia d’aquests dies, els oficis de Setmana Santa tan profunds i bells en els textos bíblics, les oracions i els signes, que condensen i alimenten les celebracions i les pregàries de la resta de l’any.
És com quan estàs fent un dol i arriba el dia de l’aniversari de la persona que plores. El trobes més a faltar i el dolor creix.
Però aquesta pot ser la Setmana Santa més autèntica, la que ens faci viure més de prop els sentiments de Jesús i dels deixebles quan s’acostava la Pasqua d’aquell any a Jerusalem. Ho descriu d’una manera magistral mossèn Miquel Àngel Ferrés, un capellà gironí, en un escrit que s’ha escampat per les xarxes i que no em puc estar de glossar. La processó d’enguany la protagonitzen els malalts de la pandèmia, i el viacrucis l’experimenta cada dia el personal sanitari que treballa fins a l’extenuació. Jesús passa pels nostres carrers en les persones de tots aquells que han de sortir a treballar per assegurar els nostres proveïments i els serveis bàsics, pateix en els infants que s’han de quedar a casa sense entendre el perquè, i plora en els que, amb sentiments d’impotència, veuen perillar la feina o el negoci. Alhora, veiem créixer el nombre de veròniques que amb una trucada miren d’alleujar els sofriments dels que més pateixen la soledat, i els cirineus que s’ofereixen voluntaris per atendre les necessitats bàsiques d’aquells que no poden o no han de sortir de casa.
Com aquella Setmana Santa a Jerusalem hi ha avui entre nosaltres qui sua sang i aigua, i s’estén el dolor i la perplexitat. No entenem res i no sabem com ni quan acabarà tot això. Però segurament un dia mirarem enrere i ens adonarem que aquesta ha estat la Setmana Santa més autèntica de la nostra vida. No hem pogut fugir enlloc ni hem hagut de fer representacions als carrers ni a les esglésies, perquè la creu de Crist se’ns ha clavat a la pell. I vindrà la Pasqua, i entendrem que ens calia passar per tot això i que Déu és el mestre de l’impossible, l’únic que pot fer que del mal en neixi un bé superior.
Jordi Vila Borràs
