El Déu de la novetat (Is 63,16b-17.19b;64,2b-7 / Mc 13,33-37)
He posat aquí dalt la cita de la primera lectura, a més de la de l’evangeli, perquè durant l’any litúrgic que avui comença vull posar atenció especial en les primeres lectures. Encara tenim massa prejudicis a l’hora d’apropar-nos a l’Antic Testament.
Fa poques setmanes em deien que en un poblet de les nostres comarques es torna a practicar el paganisme. Sí, hi ha una família que dóna culte als déus de les mitologies precristianes, aquells que ens van fer aprendre a l’escola i que ja donàvem per desapareguts.
Té la seva lògica. En una època en què ens preocupa tant el desequilibri ecològic i la destrucció del planeta, els déus antics representen el retorn a una harmonia primigènia, quan la civilització encara no havia alterat els ritmes de la natura i no havíem perdut la connexió amb ella.
Els déus mitològics, els déus de la natura, són uns déus conservadors. Sostenen el món en els seus cicles inalterables. Donen corda al rellotge universal perquè no deixi mai de girar.
En canvi el nostre Déu, que és ja el de l’Antic Testament, és el Déu de la novetat. D’ell esperem que vingui al món, que trenqui la closca de la volta del cel i baixi per salvar-nos, per fer-nos sortir d’aquest cercle tancat d’un món que no omple les nostres aspiracions de plenitud. «Cap orella no ha sentit ni cap ull no ha vist mai un Déu, fora de vós, que salvés els qui esperen en ell… Oh, si esquincéssiu el cel i baixéssiu…»
Sí, hem de vetllar perquè el Senyor ve. La seva vinguda és discreta i silenciosa, com la d’un infant nascut en plena nit en un corral, com la d’un pobre que necessita el nostre ajut.
Que el temps d’Advent que avui comencem desvetlli en nosaltres la necessitat de salvació, l’anhel d’un món millor, d’una plenitud que només Déu pot donar. I que ens activi les antenes de l’ànima per descobrir els signes de la seva vinguda entre nosaltres.
Jordi Vila Borràs
