Adam i Jesús (Mt 4,1-11)
Hem de parar compte de no entendre malament l’antítesi entre Adam i Jesús que trobem a la segona lectura. Algú pot pensar: “així doncs, el pecat va entrar al món per culpa d’Adam i la salvació gràcies a Jesucrist; jo no hi tinc res a veure, a mi que em deixin viure en pau; ¿per què m’ha de salvar Jesús d’un pecat que jo no he comès?”
Espero no escandalitzar ningú si afirmo que Adam no és el primer humà. Seria absurd buscar el fòssil de la mandíbula d’Adam amb un pinyolet de poma encara entre les dents. Adam és la manera com la Bíblia, recollint l’herència d’un temps primitiu en què encara no s’emprava el llenguatge abstracte, ens parla de la naturalesa humana.
L’arrel del pecat humà és la desobediència, sí. Però no pas la desobediència a una norma arbitrària que Déu ens ha imposat per tal de fer-nos caure en el parany, sinó l’ambició de fugir de les pautes, del manual d’instruccions que Déu ens ha donat perquè puguem avançar cap a la plenitud. Menjar l’arbre del coneixement del bé i el mal és una manera simbòlica de dir: ara ja no faré cas de Déu i seré jo mateix qui decidirà el que està bé i el que està malament. Ens sona, oi? Continua passant, i més que mai. La humanitat som com un home tossut i desassenyat a qui diuen: no obris la llauna de sardines amb les dents, que et faràs mal; no baixis al carrer saltant per la finestra, que et mataràs… I ell no en fa cas. ¿Quantes pomes prohibides no hem mossegat al llarg de la història? I les que encara queden! Ens atrevim a decidir sobre la vida i la mort, sobre la supervivència de les espècies animals i vegetals, sobre el clima del nostre planeta… No ens ha d’estranyar que el nostre món hagi deixat de ser un paradís, fa ja tant de temps, i que més aviat sembli encaminar-se cap a l’infern.
Però arriba Jesús, i fa tot el contrari del que va fer Adam. S’endinsa al desert, la qual cosa vol dir que emprèn un camí totalment original, que obrirà una via que ningú havia transitat. I s’enfronta cara a cara amb el mal, amb les temptacions davant les quals Adam, és a dir, la humanitat, sempre ha sucumbit. L’evangeli n’esmenta tres, però són tantes… El materialisme, la corrupció, l’opció pel que és més fàcil, l’afany de domini… Adam hi va caure, va desobeir. Jesús les venç amb l’obediència a la paraula de Déu, que és l’única arma amb què s’enfronta al diable i el fa fugir.
Pel pecat Adam va voler ser el que no era, va voler suplantar Déu. Ara, en canvi, el Fill de Déu assumeix la naturalesa humana per ensenyar-nos el que som de debò i el que hem d’arribar a ser. Quaresma és temps de tornar a Déu i tornar a la veritat sobre nosaltres mateixos. Una cosa sense l’altra no pot ser. I aquesta és la raó dels exercicis que se’ns proposen. És més fàcil menjar el que et vingui de gust, però si fas règim la salut t’ho agrairà. És més divertit malgastar, però és millor fer un donatiu per una bona causa. És més divertit somiar truites o quedar-se embadalit davant d’una pantalla, però fixar la ment en Déu i pregar ens omple i ens fa créixer. Aquesta és la proposta de Quaresma: dejuni, almoina i pregària. Un esforç per tornar a la veritat de la nostra vida i posar-nos en camí de creixement.
Jordi Vila Borràs
