Història de salvació (Gn 9,8-15 / Mc 1,12-15)
Diuen els psicoanalistes que al començament la ment del nadó és un caos. No entén res, no coneix les raons ni els límits del que li succeeix, i per això qualsevol petit contratemps és terrorífic per a ell. El primer mal de panxa, la primera sensació de fred, de gana o de soledat… Per això és tan reconfortant l’abraçada de la mare, que protegeix i ho va posant tot a lloc.
Una cosa semblant deuria passar en els primers estadis de la humanitat. El primer hivern, en què el sol semblava esmorteir-se dia rere dia, el primer incendi forestal, la primera tempesta… Forces superiors amenaçaven amb la destrucció de la humanitat. No costa gaire d’entendre que apareguessin mites com el diluvi universal que trobem a la primera lectura.
Si ho veiem així, entendrem fàcilment que el més significatiu del relat bíblic del diluvi no és precisament la violència destructiva, sinó l’aliança que Déu estableix amb la natura i amb la humanitat salvada i renovada després de la prova.
Una prova que va durar quaranta dies, com la prova de Jesús al desert. Prova, aquesta darrera, que, un cop superada, va deixar Jesús en disposició d’emprendre la missió que el Pare li havia encomanat: cridar la humanitat a la conversió i a l’acolliment del Regne de Déu.
La prova suprema de Jesús no van ser els quaranta dies al desert, sinó la seva mort en creu. Superada aquesta prova, la resurrecció de Jesús ens ha obert les portes del Regne de Déu. La sang del Fill ha segellat la nova aliança que Déu ha volgut establir amb nosaltres.
La humanitat té una història de salvació relatada per la Bíblia. Cadascú de nosaltres tenim també la nostra història personal de salvació. Podríem aprofitar aquesta Quaresma per anar prenent consciència dels passos que Déu va fent per salvar-nos, dels moments de les nostres vides en què Déu ha manifestat especialment la seva voluntat amorosa envers nosaltres, dels signes d’aliança que ha anat posant en la nostra història.
Jordi Vila Borràs
