Consolat i consolador (Is 40,1-5.9-11 / Mc 1,1-8)
Un nen plora amb desfici perquè se li ha trencat la joguina que el tenia embadalit. Ve el germà gran, l’acarona, li parla amb veu suau, li ensenya una altra joguina i l’anima a jugar junts. Això és consolar: ajudar a acceptar la frustració i a posar l’interès en una altra cosa.
Però si, en sentir plorar l’infant, el germà gran s’hi acosta i li recompon la joguina que s’havia espatllat, el petit el tindrà per un heroi i canviarà el plor per un gran somriure. Aquesta consolació encara és millor.
El poble jueu patia set dècades d’exili a Babilònia. Podien consolar-se dient: no tenim pàtria ni llibertat, però encara som vius. Però arriba el profeta i els anima a obrir una ruta en el desert, perquè ve el Senyor, i a anunciar la Bona Nova des d’una muntanya ben alta perquè Jerusalem sàpiga que el Senyor arriba com un Déu poderós i alhora com un pastor que té cura de les ovelles amb tota tendresa.
Hem llegit l’inici de l’evangeli de Marc, que aplica aquesta profecia a la figura de Joan Baptista, la veu que cridava en el desert per anunciar al poble la vinguda del Messies. El profeta, el missatger de bones notícies, és alhora consolat i consolador. Transmet joia als altres perquè ell mateix l’ha rebuda. Així ha de ser tota vida cristiana, així hem de ser també nosaltres: rebem l’evangeli, missatge de vida, de pau, d’amor, en fruïm i el comuniquem. Així el món podrà viure un nou Advent.
Jordi Vila Borràs
